diumenge, 1 de desembre de 2013

VERDI



Villa Verdi - Le Roncole
Què podria dir jo de Giuseppe Verdi que ja no s’hagi dit i molt ben dit?. Potser estaria bé recordar que el gran compositor italià va irrompre en la meva vida fa molts anys a través de la ràdio i, amb precisió, de les retransmissions que l’emissora Radio Nacional de España en Barcelona feia de totes les òperes que presentava el Gran Teatre del Liceu en un programa conduit per Joan Lluch, en aquells temps i per imperatius d’estat, Juan Lluch. Com que les esmentades retransmissions, que per mi eren sumptuoses, coincidien amb el curs escolar,  o bé em tocava repassar lliçons o bé anar a dormir. Ambdues opcions excloïen la música, és evident. Però algun cop vaig ser a temps d’escoltar una obertura que, a les meves ingènues orelles, sonava molt brillant i prometia un desenvolupament de la funció irresistiblement atractiu. Sé que en els entreactes,  Joan Lluch entrevistava als intèrprets i, en el seu equip. Hi havia excel·lents col·laboradors que donaven la seva opinió del què havien escoltat.

Pocs noms de compositors vaig retenir en aquella època. Recordo l’obertura d’una Carmen que em va entusiasmar i vaig saber que el seu autor es deia Georges Bizet però, sobretot, em vaig quedar amb Verdi perquè el meu pare ja me n’havia parlat i, tot i que la falta de temps i la distància de Girona,  on vivíem, a Barcelona li havia impedit alimentar la seva més que notable melomania, s’emocionava amb fragments de La Traviata i em cridava perquè em fixés en segons quins passatges sublimment inspirats. Amb un inici tan senzill com inoblidable –d’altres no ho considerarien ni un inici- vaig emmagatzemar les poques dades que tenia sobre un geni com Verdi. Ja em faria gran, ja! Ja em venjaria del sacrifici imprescindible d’acudir a escola i escoltar els professors mentre el cervell m’anava creant un pòsit d’inquietuds que encara no he perdut i que espero que em duri tant com sigui possible.

I, efectivament, em vaig fer gran i vaig entrar en el gran músic que aquest any commemora el bicentenari del seu beneit naixement. Moltes vegades he fantasiejat amb veure a Verdi pel carrer, en un racó concret de Badalona. Porta una capa negra llarga gairebé fins els peus i amb un ribet de plata i va amb el barret que l’ha fet popular en el retrat que li va dedicar Giovanni Boldini. En el moment que passa, jo m’ajupo i beso un cantó de la seva capa. Mai he sabut com es mostra el gran músic davant la meva reacció. Digueu-me boja però els somnis causen plaer i són inexpropiables.

De la bellíssima òpera Les vespres sicilianes, un ària per escoltar, escoltar un cop més i, si es vol, tornar-hi

Video de Herur22.

8 comentaris:

  1. Com que és un somni, algun dia sabràs com reacciona Verdi al teu gest... :)

    M'ha agradat molt llegir el record que li has dedicat al teu pare i com va iniciar-te al plaer de la música. Mai no podrem mesurar l'impacte de tantes coses que ens han deixat els pares...

    Bona setmana, Glòria

    ResponElimina
  2. Querida Glòria: mi acercamiento a la ópera y mi entusiasmo verdiano me llegaron tarde y casi accidentalmente. Cuando mis hijos tenían 6 y 2 años, destinaron a mi mujer a un pueblo distante, muy distante de Granada, así que salía cada lunes a las 6 de la madrugada y volvía el viernes a las 5 de la tarde.
    Yo me hice cargo de todo lo dee la casa y de los niños, aemás de preparar mis clases y corergir trabajos y exámenes de los alumnos.
    En esos ratos, coincidentes siempre con los dibujos animados y la merienda de mishios, puse Rigoletto (una buena versión , pero de esas colecciones de kiosko, de las que se suele comprar sólo la primera entrega). Lo pues y... no me quedó tiempo de cambiar el CD, con lo que en el primer tirimestre ma había oído la ópera completa unas cien veces.
    Ahí empezó mi afición a Verdoi y mi nick para el blog, y mi pasión posterior por las pocas óperas que he ido conociendo.
    Otro lamentable hecho me hizo afianzarme en mi gusto oper´sitico: la muerte de mi hermano, un melómano que no se perdía concierto del Real. Fue tan butal y tan injusta esta muerte que incosncientemente empecé a oír la gran míusica y la ópera que él no iba a poder escuchar más...
    Y hasta hoy, asistiendo a algún concierto, yendo a las pocas óepras que traen a Granada y siempre abierto a esa cosa maravillosa que es la música.
    Ahor aoiré elaria (estoy con la Taviata desde hace unos días y, como suele pasar, descubirendo nuevos matices que me habían ido pasando desapercibidos.

    Me ha encantado este post. Gracias.
    Un petó,

    AG

    ResponElimina
  3. Oído el v´deo: La Caballé está de dulce, el aria es deliciosa y todo esto e llega... el aniversario de la Callas. Mañana me toca descambiar CDs de la Biblioteca Pública, así que voy a mirar el catálogo a ver qué me traigo para esta semana. No te extrañe que sea algo de Verdi...

    AG

    ResponElimina
  4. Estimada Carme,
    És veritat el què dius quant els pares. Jo sempre penso que l'amor a la música em ve del meu progenitor perquè la meva mare era melòmana però força menys que nosaltres.
    Gràcies per visitar-me.
    Rep una bona abraçada.


    Querido Alberto:
    A través de tu sentido texto siento como te duele la injusta y desgraciada muerte de tu hermano y, a mi manera, comparto este dolor.
    Tu entrada en el mundo de la ópera te pilló de superman en los roles de amo de casa, papá y profesor. El brillante Rigoletto fue la banda sonora de aquellos días y la impronta de Verdi te caló para siempre. A mí no me emociona menos.
    Celebro que el aria haya sido de tu agrado y gracias también por tus palabras generosas.
    Un petó!

    ResponElimina
  5. Verdi ha sido, y es, una enorme dualidad en ningún caso contrapuesta, sino complementaria, y que a todos contenta. Por un lado una descomunal capacidad melódica, tan atractiva como popular; puedes tararear sus melodías por la calle a partir de una única escucha. Por otro, una formidable elaboración, en todas las cualidades musicales, que le confiere un disfrute progresivo y un dramatismo vital; puedes sentir sin ver cómo se apaga una tísica o como ruge un celoso.

    Puño de hierro en guante de seda, para todos los públicos.

    Un abrazo.

    ResponElimina
  6. Cierto, Barbe. Una lección constante de amor a la música. Escribió grandes arias para todas las tesituras. Tú, como siempre, has descrito a la perfección su inconmensurable capacidad de llegar a todo y a todos.
    Un beso!

    ResponElimina
  7. De l'òpera m'agraden alguns fragments d'obres, i molt diversos. Alguns em fan plorar i tot.
    Però em passa com en les pel·lis musicals: veure gent vociferant per l'escenari em fa riure, ho sento.
    El meu pare era un gran wagnerià, capaç d'estar-se hores amb Wagner, i ens en parlava amb entusiasme. Però no em va quallar gaire endins.
    Una abraçada d'escenari.

    ResponElimina
  8. De ben segur, estimada Olga, que l'òpera t'agrada força més del que et penses.
    Wagner és una prova de foc pels melòmans intensos perquè Wagner tracta la veu com un instrument més i aconsegueix sons tan inesperats com bells.
    Gràcies per l'abraçada d'escenari que et corresponc càlidament.

    ResponElimina