dimecres, 3 de maig de 2017

BETTE I LUCILLE

Resultat d'imatges de bette davis y joan crawford
Bette Davis i Joan Crawford durant el rodatge de Què fou de Baby jane?




Només es portaven quatre anys. Ambdues trepitjaven fort gespa o alfombra. Mentre la més jove, havia rebut formació actorial i havia fet teatre des que era una adolescent, Joan de famíla modesta i pares separats, quan tenia 11 anys compaginava l'escola amb l'ofici de cambrera. Joan va començar ballant en cabarets de tercer ordre, va fer pornografia pel gaudi de magnats del cinema que, finalment, varen saber que podia fer alguna cosa més que lluir aquelles cames sota els seus ulls d'extraterrestre.
Eren dones ben diferents però amb molts punts en comú. El poder de les seves presències punyents, el segell de les seves mirades que han fet història en llibres i cartells lluminosos.

No sé fins on ens podem refiar de la sèrie que HBO ha estrenat dedicada a aquestes dues àguiles reials però els capítols són distrets i creïbles, voldria creure que força ben documentats.
Mentre Susan Sarandon fa una Bette més semblant a ella mateixa que a l'actriu representada, Lange, amb certa lentitud, va entrant en el personaatge de Joan Crawford aconseguint matisos que, la rossa d'El carter sempre truca dos cops, no m'hauria deixat preveure mai tanta força dramàtica sota la mà de qui sigui el seu implacable cirurgià.
Tant Sarandon com Lange han fet bon us dels bisturís dels seus cirurgians i, malgrat estar en una edat madura, tenen secuencies on fan el seu goig. Sarandon aconsegueix ser molt Davis quan, disfressada com una ninota grotesca, apareix de Baby Jane i a Lange ens l'anem creient -al menys jo-, a mida que el seu personatge creix per assumir que s'ha fet vella sense remei i que és millor que el cinema, sigui de sèrie B, ni la televisió, no la recordin més. Ella és la primera que vol oblidar-se de la decadència en que la seva vida ha entrat amb pas ferm.  Durant un temps se l'havia considerat l'actriu més bonica del món. Ara, a pesar de cremes i massatges, ha deixat d'existir i, poc després d'entendre-ho-ho així, mor de càncer.
Bette Davis apareix més vital, menys preocupada pel seu aspecte físic i molt segura de les seves dots dramàtiques. El personatge furga en l'altre personatge, el que li toca representar, té criteri quan el text que ha de dir no la fa prou feliç i ho manifesta amb l'energia Sarandon que tots li coneixem a l'actriu estatunidenca d'ulls dansaires.
Molt bé Alfred Molina com a Robert Aldrich. Sorprenenent la senyora Zeta Jones fent d'Olivia de Havilland i també Kathy Bates disfressada de Joan Blondell.

Varen triomfar com deesses i un dia, no saben quan ni com, varen donar-se la brusca trompada que les hauria de conduir al subterrani de la glòria. Els pits blancs i fragants de Monroe eren més grossos que els ulls de les dues gegantes condemnades a la despietada i silenciosa invisibilitat. No sé si sabien que havien nascut per ser mites i que els seus noms encara s'escolten amb justa reverència.

La sèrie es deixa veure amb placidesa. Al principi arrenca de manera feixuga i costa trobar la cara de Crawford en la de Jessica Lange i Susan Sarandon és encara molt bonica i llampant per recordar-nos la distingida ganyota en que Davis s'havia anat convertint a força d'anys i copes. Per cert, Crawford tampoc estalviava el mam. Necessitaven ser felices i sembla que l'alcohol, falsament, euforitzava els seus esperits sensibles i genials.

Veure-les recreades em fa pensar que hauré de tornar a mirar algunes de les seves pel·lícules i tornar, convençuda, a dir allò que brolla de la sang, mira que n'era de bona, que bona que era!. L'exclmació val tant per l'una com per l'altra.

Glòria Abras Pou

BETTE AND JOAN
Una producció HBO en vuit capítols.

Il·lustració, fotografia Harper's Bazaar

8 comentaris:

  1. Suposo que deu ser un canal privat, pinta bé.

    I això que em costa 'veure' en la ficció personatges que recordo encara molt bé. Quin parell, ja no se'n fan d'aquest estil, o potser sí, qui sap.

    ResponElimina
  2. Sí, aquesta sèrie l'he de veure, sí o sí.

    ResponElimina
  3. A mi em passa el mateix, Júlia. La gent que recordo em costa molt de creure encarnada per altres...
    El canal és HBO, ja ho faig constar.
    Crec que el mónn hollywodenc dominat pels grans estudis és mort ja fa molt anys però, de ben segur, que les rivalitats continuen a tots els àmbits.
    Fa poc, Homar ha publicat que havia hagut de fer molta teràpia psiquiàtrica menjat per l'enveja que li causaven altres actor entre els quals Jordi Bosch. Ja veus, doncs.

    ResponElimina
  4. Sí, crec que és una sèrie molt "Allau". Ja ens en faràs un report si en tens ganes.

    ResponElimina
  5. la semana pasada las vi en la magnifica y sobrecogedora "Que fue de Baby Jane"
    insuperables, también el guión!

    un beso grande, Glorichu

    ResponElimina
  6. Pasa el tiempo pero no para ellas y esta Baby Jane irrepetible.

    ResponElimina
  7. Estem a la meitat, gaudint com feia temps que no gaudia davant la TV, per la intel·ligència d'unes interpretacions complicades, dificils i finalment reeixides. Ambdues glorioses però com bé dius a Lange li toca donar vida a un rol que tots hauríem jurat que era antagònic a ella i la convicció de la seva interpretació fa que acabis veient a Crawford, mentre que Sarandon sempre ha estat la nova Bette, no li cal res gaire més extraordinari que imitar el gest per ser Bette.
    Una sèrie que parla de moltes coses, però bàsicament no deixa de ser una altra mena de Rosenkavalier, un tema universal que sempre acaba funcionant

    ResponElimina
  8. Gràcies pel comentari estimat Joaquim. Celebro que gaudeixis de la sèrie que s'ho val, i tant!.
    Revisaré pel·lícules de Crawford. Ara estic llegint la seva biografia.
    En parlarem aviat tots plegats!

    ResponElimina