dilluns, 9 de desembre del 2013

NIT I DIA




Hotel a rue Rosiers-Le Marais-París

NIT I DIA

Ell va telefonar a les onze de la nit quan ella ja estava endormiscada i dolçament espessa entre llençols. Feia tants dies que no et sentia –va dir-li ell- que estava, fins i tot,  espantat. Tenia por que no t’hagués passat alguna cosa. I ella el va tranquil·litzar dient-li que no, que tot anava bé com sempre i que estava contenta de sentir-lo. Aquí va ser on ell va començar a oferir uns dies a París. Havien estat parella durant quasi quinze anys però ja n’havien passat deu des que s’havien separat i ell assegurava que cap dona l’havia entès com ella, que recordés els diversos viatges que, anys endarrere,  havien fet per Europa i que París els hi havia agradat especialment, la coneixien tan bé com coneixien Barcelona, tornarien a visitar racons escollits, restaurants predilectes i anirien a l’hotel de sempre, un de petit i familiar que s’amagava en una cantonada d’un carrer del Marais...I ella va respondre que sí, que li diria alguna cosa però que pensava que sí,  i li va demanar,  educadament,  que la deixés dormir, que l’endemà el telefonaria ella i en tornarien  a parlar.

I l’endemà, a mig matí, ella va recordar de cop l’última nit quasi enterrada entre plecs de memòria i va burxar-se el pensament amb força per esbrinar què s’havien pogut dir, què li havia dit ell, què li havia dit ella i va saltar damunt del mòbil i de seguida el va sentir, content i a l’espera de concretar l’escapada prevista,  però no –va dir ella- no vull venir a París. No.  Ahir nit estava sota els efectes d’un somnífer i tenia la voluntat quasi anul·lada. No, no tornarien a visitar els racons que tan bé coneixien ni anirien a cap restaurant del seu record ni molt menys a cap hotel per molt que fos aquell petit i acollidor que hi havia en una cantonada d’un carrer del Marais. Que el perdonés. Que no tenia cap sentit tornar a sortir junts ni que fos solament per fer una escapada. Li va semblar sentir com ell es desinflava i deixava anar un sospir de decepció i de pena. I ella li va demanar, educadament, que la deixés seguir treballant, que tenia clients que l’esperaven  feia ja una estoneta. I, suaument, va penjar per tornar, tranquil·la, als seus papers.

8 comentaris:

  1. Realista, aquesta història... segurament fa bé, aquesta dona amb les idees clares, però penso que mai no ho sabrem ben segur. Tampoc ho sabríem si hi hagués anat, clar!!!

    M'ha fet com una esgarrifança llegir aquest conte... a vegades hi ha evidències que costen de veure...

    Bon dia Glòria!

    ResponElimina
  2. segundas partes, nunca fueron buenas,...¡dicen¡

    besos, Gloria

    ResponElimina
  3. Bon dia, Carme!. Fa de mal dir què hagués pogut passar. Sempre sóc a temps de que ara sigui ella qui li proposi una escapada, ell digui que sí i...ja veurem.

    Una abraçada molt forta!

    Yo creo, Pilar que no sería una segunda parte sinó más bien la continuación de algo ya muerto. Es decir: Nada.
    Besos para tí.

    ResponElimina
  4. El recuerdo no lo resucita ni la Place des Vosges... pero
    ¿y el placer de la reconciliación?
    puro fuego...

    ResponElimina
  5. Yo creo que ella no desea reconciliarse. También creo que él está muy solo y recurre a ella como una compañía. El amor terminó hace tiempo pero siempre les quedará París.
    Salud y descanso, Barbe!

    ResponElimina
  6. N'hi ha que reincideixen, pel bo i pel dolent. Trobo que ella fa bé de no escoltar cants de sirena i retrobar tranquil·lament la feina.
    Salut sempre.

    ResponElimina
  7. Yo creo que él tiene que estar muy mal para intentar ese salto atrás en el tiempo. Los adultos saben que estas cosas no resultan, salvo que ambas partes pasen por una soledad crítica. En culquier caso, un relato puede tirar de esas hipótesis.
    Me ha gustado más ella que él: más serena, menos de dejarse llevar...
    Y la reflexión: ¿qué pasa cuando los destinos de dos se apartan? Y no puedo dejar de pensar en el proceso que estamos viviendo actualmente y que, como sabes, querida Glòria, me preocupa sea cual sea el desenlace.

    Miré el blog el pasado fin de semana varias veces y deduje que esta vez pasabas turno. Ha sido una sorpresa ver que nel post es del lunes.

    Un abrazo,

    AG

    ResponElimina
  8. Jo també trobo que ella fa bé, estimada Olga. Ell, com tants homes, resisteix malament la solitud.
    Un petó!

    Alberto,
    De un tiempo para acá he decidido ser más flexible con los días de blog. Procuro que no pasen de una semana pero me doy más cancha que antes porque no siempre sé qué es lo que quiero escribir. De todos modos agradezco que saques la cabeza por mi ventana para ver si he actualizado.

    En cuanto al relato creo que para ella se terminó el amor mientras que él recurre a los recuerdos y a la nostalgia. Como le digo a Olga Xirinacs pienso que los hombres, en general, acusan mucho más la soledad que las mujeres si bien quiero señalar que cuando a ellos los ocupa algo importante, ellas suelen dedicarse a espeerar que el señor quede libre y las requiera. Bien, es una generalización muy dura pero real hasta cierto punto.
    No puedo responder a tu pregunta de "cuando los destinos de dos se apartan..." Ojalá yo supiera qué pasará. Sea cual sea el desenlace deseo que sea para bien. Llámame ingénua pero aun creo en la paz y los acuerdos.
    Un abrazo, Alberto!!!

    ResponElimina