dijous, 23 de juny de 2016

JOAN EL BAPTISTA, VERBENA DE SANG


Caravaggio, San Giovanni nel deserto-És fàcil entendre a Salomé...
Joan, dit el Baptista va caure presoner d'Herodes tetrarca de Judea. Joan era cosí de Jesucrist i el seu precursor. Ell batejava a qui volia ser cristià, Crist inclòs, amb les aigües del riu Jordà. Ambdós tenien molta anomenada i arrossegaven a la gent que els seguia per escoltar-los i fer-se cristià mitjançant el baptisme. Herodes tetrarca de Judea començava a tenir por. Potser veia amenaçat el seu poder per aquells joves carismàtics. S'imposava la seva desaparició immediata.
Herodes estava casat amb Herodias viuda del seu germà. Males llengües asseguraven que ella mateixa havia assassinat al seu espòs i, tal vegada, amb l'ajuda del seu cunyat, el tetrarca amb qui s'havia unit de seguida.
Del seu matrimoni amb el germà d'Herodes Herodias havia aportat una filla adolescent coneguda amb el nom de Salomé. Era quasi una nena però ja es movia amb els gestos d'una dona passional i capriciosa.
La nit de lluna plena acollia la festa d'aniversari d'Herodes. L'homenatjat i els convidats departien alegrement en una de les sumptuoses terrasses del palau del tetrarca. Vestien tots models fantàstics  confeccionats per a l' ocasió. Vora de la piscina de jade hi creixien esveltes palmeres, xiprers majestuosos.La llum semblava pols de plata. L'atmosfera feia olor de llessamí florit, aroma embriagadora pels sentits. Se sentien els cants sincopats d'ocells exòtics.
Salomé amb un vestidet de gasa de color marfil, vaporós i d'enrevessat patró, volava més que voltava com una papallona pel jardí del tiet i padrastre. El tiet i padrastre que no havia deixat de mirar-la d' ençà d'haver-la vist aparèixer a la festa. -no ho podia dir a ningú però la nena li agradava des del primer dia quan Herodias l'havia portat a palau-.
Mentrestant la veu d'un home, fosca i quasi sinistre, procedent del soterrani on hi havia les masmorres, predicava la fe en Jesucrist i abominava dels pecadors que el tenien pres. Salomé es va mostrar, de cop, encuriosida per saber com era aquell home. Va pregar i suplicar amb sibil·lina coqueteria que el tiet li deixés veure el presoner. Va costar dir-li sí però Herodes era feble davant de Salomé i li va consentir la demanda. 
Joan va ser conduit ensangonat i encadenat davant de la princesa i els demés. Tant bon punt el va veure la nena es va començar a moure com una serp sota les gases color marfil del seu complicat vestit. I li va dir coses boniques, amb la veu encesa, perquè veure'l va ser estimar-lo i el rebuig, tan ràpid i evident, d'ell, impertèrrit, li va fer aflorar una bogeria desconeguda i altament perillosa. 
Mentrestant Herodes també es tornava boig, encisat per la seva fillastra que semblava un raig després d'aquella lluna plena que, hieràtica i immòbil, presidia la nit. Va arribar el moment en què Herodes, ja sense contenció verbal, va pregar a la seva neboda i fillastra que ballés per ell. A canvi el tetrarca li donaria el què ella demanés. Salomé veia brillar la febre als ulls de l'home de la seva mare. Es va fer pregar però, finalment, va accedir amb pervers distanciament. 
I així la filla d'Herodias, acompanyada de músics exquisits, va iniciar una dansa inquietant i voluptuosa. Les notes semblen premonitòries d'un esperit de mal. A cada tornada la nena es desprenia d'un tros de gasa del seu preciós vestit i els trossos de gasa quedaven flotant en l'aire com misterioses aus que seguien la dansa pel seu propi compte. Finalment la nena Salomé va mostrar la lluminositat de la seva nuesa de pètal perfumat. L'orquestra havia emmudit. Els convidats eren com estàtues.
Herodias es va acostar a la seva filla i li va xiuxiuejar a l'orella: Demana-li al tetrarca el cap de Joan el Baptista. 
I Salomé, la filla d'Herodias, va obeir complaguda. Joan no l'havia ni mirat. No havia fet ni un sol gest per estimar-la i això no se li feia a la jove princesa de Judea. Ningú podia dir-li no. Ningú podia negar-li la paraula i permetre els seus laments d'amor incontrolable. Per tres vegades va exigir al seu tiet: Vull el cap de Joan el Baptista. Amb obstinació i malaltissa autoritat: Vull el cap de Joan el Baptista. I una més.
Herodes, malgrat l'ofrena generosa de mil contrapartides de vàlua incalculable, va haver de cedir. Li havia dit que si ballava per ell li donaria el què li demanés. No podia incomplir perquè la seva era la paraula del tetrarca. I va donar ordre als seus esclaus i Joan fou decapitat.
Al cap de pocs moments Salomé va tenir a les mans la safata que contenia el cap del Baptista. No havia sigut d'ella, no seria de ningú. Un tango bíblic.
"Si m'haguessis mirat, m'hauries estimat" varen ser les últimes paraules que la nena va dir a l'home que no havia volgut escoltar-la i, que ara, ja no podia sentir-la i va començar a gemegar en un plor de so fatídic mentre, per ordre d'Herodes, els soldats l'envoltaven per matar-la.

Glòria Abras Pou
Primera versió lliure de text inèdit 


Fonts:
-Nou Testament
-Salome, Oscar Wilde, teatre
-Salomé, Richard Strauss, òpera
Video:
Anatolj Kirov

3 comentaris:

  1. Gràcies, Lula. Vaja quina paciència has tingut en llegir una història que ja coneixes!
    Un petó.

    ResponElimina
  2. Valiente empeño: meterse entre las voluptuosidades de Wilde y Strauss!

    ResponElimina