dissabte, 23 de gener de 2016

ROSA DE NINGÚ

PSALM

 
Felix Nussbaum--Camp Synagogue at Saint Cyprien, 1941

Paul Celan
traducció de Karen Müller i Andreu Vidal


Ningú ens pasta de nou de terra i fang,
ningú invoca la nostra pols.
Ningú.



Lloat siguis, Ningú.
Per tu volem
florir.


 Cap a tu.

Un no-res
érem, som, seguirem
essent,
la del no-res,
la rosa de ningú.



Amb
estil d’ànima clara,
l’estam cap al cel erm,
la corona rogent
pel mot de porpra, el que cantàrem
damunt, oh! damunt
l’espina
.



Paul Celan va néixer l'any 1920 al Regne de Romània, actualment Ucraïna, en una família jueva de parla alemanya.  
La seva poesia, molt prestigiosa, està escrita en alemany.
Els seus pares varen morir als camps d'extermini.
L'any 1955, Celan es va nacionalitzar francès i es va instal·lar a París.
Tota la seva poesia reflecteix el dolor de i per l'holocaust.
Es va suïcidar tirant-se al riu Sena l'any 1970. 


Fotografia, Pintura de Felix Mussbaum nascut a Alemanya l'any 1904
Estudiant d'art i pintor considerat, els nazis l'obliguen a plegar. S'exilia a Bèlgica.
Més tard  ell i la seva esposa són deportats a Alemanya.
L'any 1944 els seus pares i germans són gasejats. Ell i la seva esposa pateixen la
mateixa sort. Té 39 anys. Passa a Auschwitz.
Se'l considera el pintor de l'holocaust.


En trista memòria de l'holocaust. Dia 27 de gener.


Fonts: Wikipedia
           Blog Triana Arts
          Poemes de Celan en català

6 comentaris:

  1. amarga belleza para el recuerdo

    un abrazo, Gloria

    ResponElimina
  2. Y tan amarga, Pilar, tan indescriptiblemente hiriente.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No crec que la Humanitat arribi a superar les ànsies de matar, inscrites als gens des de les terribles lluites inicials encara infrahumanes per dominar l'espai i el territori. Mentrestant, hem heretat el dolor i la mort.
      Una abraçada.

      Elimina
  3. Potser un dia no mataran, Olga. El que passa és que falten uns quants segles i jo només aventuro una cosa que no veuré.
    Tens raó, mentrestant hem heretat el dolor i la mort. I mai s'ha d'oblidar.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Hace bien poco que he leído sus poemas, y todavía siento su piedra en mi nuca.

    "No es ya
    esa
    gravedad, cayendo
    a veces contigo
    en la hora.
    Es
    otra.
    Es el peso que retiene el vacío
    que iría /contigo/
    contigo.
    Como tú, no tiene nombre. Tal vez
    seáis lo mismo. Tal vez
    un día también tú me nombres
    así."

    P. Celan, La Rosa de Nadie

    Bicos, Glòria

    ResponElimina
  5. También es Hermoso el poema que aportas del desgraciado Celan y, como todo lo que dejó escrito, duele, duele.
    Un petó!

    ResponElimina