divendres, 15 de gener de 2016

"LAS MANOS CORTADAS" , UNA TROBALLA


Acabo de llegir "Las manos cortadas" de Luisgé Martín (Madrid, 1962) i em pregunto què llegiré ara atès el gaudi que m'ha proporcionat la immersió en aquesta història on s'hi barregen sàviament elements reals amb altres de ficticis. Podem preveure, junt amb el narrador, quantes veritats i mentides s'alternen en una trama tan enginyosa com magistralment escrita però fins el final no ens quedaran els caps lligats i mentre, haurem clavat els ulls a 464 pàgines de bona literatura desitjant que la novel.la no s'acabi perquè el lector troba el plaer d'haver caigut captiu d'una trama magnètica i això no passa tan sovint. 
Si l'estructura de la novel·la sempre està controlada amb precisió científica, no és menys lloable l' utilització de l'idioma que, de manera envejable, llueix un ventall de matisos. El vocabulari mostra una riquesa no gens habitual en altres escriptors en llengua castellana que triomfen a la península i les illes. Fins i tot hi pot haver qui titlli un llenguatge tan esplèndid d'excedit. I és cert que Luisgé Martín sembla estar en poder de totes les paraules que li ofereix el fèrtil idioma castellà i també sembla haver escrit l'obra a raig atès el ritme tan ben mantingut d'un llibre que en tanca molts d'altres perquè "Las manos cortadas" és una novel·la de pobres i rics, de bons i dolents, de clarors enlluernadores i abismals obscuritats.  No voldries que s'acabés mai i, a l'hora, vols arribar al final i alliberar-te d'un text tan seductor sempre al servei d'una narració densa i rica en continguts.  
A "Las manos cortadas" hi trobem la novel·la d'intriga, sobretot,  però també l'empremta del fulletó del segle XIX, de la moderna novel·la negra i de l'actual culebrot de qualitat. Una sòlida trama,  biga mestra, suportant les diverses subtrames  que conformen l'estructura impecable d'un superb edifici racional i brillant. També,  mentre païa la lectura, he pensat en la música, en una hipnòtica melodia central de la que neixien fugues inesperades, sorprenents dissonàncies i contrapunts insospitats. 
No recomano aquesta novel·la però si algú, induït per la lectura d'aquest apunt, decideix  llegir-la, espero que la gaudeixi tant com jo.

Treinta años después del golpe militar de Pinochet, el escritor Luisgé Martín, narrador y protagonista de la novel·la, decide acudir a una misteriosa cita en la que le seran entregadas unes cartas manuscritas que podrían destruir la imagen de uno de los revolucionarios más singulares del siglo XX: Salvador Allende.

De la contraportada del llibre

(...) A Diego Martín lo detuvieron los carabineros el mismo día en que se produjeron los incendios. Estaba en su barracón, desayunando, y no opuso resistència. A pesar de eso le trataron con brutalidad, le sacaron a golpes y le arrastraron por el suelo pedregoso hasta la camioneta en la que iban a trasladarle. (...)

Fragment de "Las manos cortadas" escollit a l'atzar.
Imatge: Cupped hands-Woo


Las manos cortadas
Martín, Luisgé
Alfaguara
Santillana Ediciones Generales S.A.
Madrid, 2009

4 comentaris:

  1. Potser és el llibre que em fa falta, ara que estic encallada en uns quants que no m'acaben d'atrapar. Gràcies!

    ResponElimina
  2. Tant de bo t'agradés com a mi. Jo també m'encallo en llibres que no m'acaben d'enganxar i aquest ha estat una agradable sorpresa.
    Un petó, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És bo saber que algú troba gran plaer en la lectura. La 'seva' lectura, el 'seu' gust, i ho explica amb tant de fervor.
      És bo, també, que ens acostin autors que no coneixíem. Els camins de les lletres són infinits.
      Una abraçada, Glòria.

      Elimina
  3. i tant Olga! Els lletraferits gaudim de fer-nos un criteri a través dels llibres que llegim nosaltres i també dels que preferiu els bons escriptors. En el teu blog hi vaig veure "Els ocells" i la vaig llegir junt amb altres contes de Du Maurier que també em varen interessar.
    una abraçada. Olga!

    ResponElimina