dijous, 27 de novembre de 2014

MIKE NICHOLS IN MEMORIAM

Universitat de Berkeley- San Francisco

Qualsevol exusa és bona per retornar al blog. De fet aquest és un racó que, sempre que el necessito, em fa de refugi, sempre em rep bé i m'alimenta la il·lusió de pensar que potser em llegireu o em deixareu un comentari
La setmana passada vaig lamentar la mort de Mike Nichols un d'aquells cineastes que et fan sentir el cinema com una de les branques de l'arbre de la saviesa. Gràcies a cicles fets a la televisió -molts d'ells presentats per l'inoblidable Alfonso Sánchez - em vaig aficionar enormement al setè art. Només faltava que els meus pares fossin d'allò més cinèfils per recomanar-me segons quines pel·lícules prèviament anunciades per aquella setmana. D'aquella època provenen descobriments inesborrables com "Casablanca" o "Lo que el viento se llevó" per esmentar-me'n només dues ja que si les volgués posar totes la llista seria inacabable.


He tornat, doncs, al refugi. Perdoneu si encara hi ha pols. Demà em faré portar mitja dotzena de plantes d'interior i una mimosa pel terrat que m'embriagui les hores.

Tornem a Mike Nichols nascut a Berlín l'any 1931 de pare rus i de professió físic i de mare alemanya pertanyent a una família de tradició anarquista i cosina de segon grau d'Albert Einstein. Nichols va haver de marxar amb tota la família l'any 1934. El seu pare ja feia un any que treballava a Estats Units. La mare i ell el varen seguir, com sempre en aquells tems nefastos, fugint de les hordes nazis.
Va ser actor i director de teatre fin que una productora li fa oferir "El graduado", un tema difícil que ell va brodar amb un talent inesperat. A més a més va apostar per un protagonista desconegut i amb aspecte de guapo molt poc convencional. Dustin Hofman. La seva bellesa, el seu atractiu li neixien a dins i conformaven un personatge sobri i natural que inaugurava la moda dels actors amb aspecte normal i aliens a l'histrionisme. La sensació d'actuar, la gesticulació s'anaven esvaint en homes com aquell per assemblar-se més aviat al veí d'escala, al company de feina, al xicot que veiem a la barra del bar.
Vaig repetir "El graduado" diverses vegades. Jo crec que al cinema Aribau ja em devien conèixer. La música de Simon & Garfunkel em resultava embriagadora, a casa ja no volien escoltar el disc malgrat reconèixer-li'n  la qualitat.
Un dia, potser al cap de vint anys des de San Francisco un trenet em va portar a Berkeley on s'havien estimat els joves protagonistes de "El Graduado". Passejant pel campus, admirant els vells edificis de les diverses facultats em vaig sentir tocant el cel.
Ells no hi eren però hi era jo.
Vaig deixar el meu cor a San Francisco però... amb bitllet a Berkeley.

5 comentaris:

  1. Em sembla que no he vist mai El Graduado, però va tenir un èxit enorme quan jo era nen. Recordo que els meus oncles tenien a casa un ninotet promocional de la pel·lícula amb el birret i la toga típics de les graduacions americanes.

    ResponElimina
  2. L'altre dia escoltava un programa de cinema on evocaven MIke Nichols i es remarcava el pes del Graduado però jo he de dir que tot i que en l'època em va trasbalsar força quan l'he tornat a veure he trobat que li havien passat els anys de forma contundent, té el seu encant però l'argument ja ha quedat una mica desfassat, pel meu subjectiu gust. MIchols té de tota manera un currículum amb alguns alts i baixos però molt interessant, més enlla del Graduado.

    ResponElimina
  3. Allau,
    Jo crec que si l'haguessis vist te'n recordaries perquè és una pel·lícula autoral carregada de detalls propis del gran director que era Nichols.

    Júlia,

    Jo la vaig tornar a veure fa anys i em va tornar a agradar perquè no vaig permetre que el temps la maltractés, vaig tornar a mirar-la amb els ulls càndids i sorpresos de la primera vegada. No obstant això admeto que com a tot el temps li deu haver passat. Ara bé, en el seu moment va ser frappant i quan, passats anys, la vaig repetir vaig pensar que déu n'hi do per l'època i és que m'agraden la fotografia, la música, els actors, la factura. El Nichols de Working girl també em va agradar però ja lluny d'aquell primer impacte.

    ResponElimina
  4. impactante a su estreno, inolvidable todavía, (El Graduado)

    Besos

    ResponElimina