divendres, 26 de setembre de 2014

MAI, MAI

Detail of a young woman - Balthus


I ara ens veiem sovint a la piscina i, de vegades, m’ensenya la fotografia del seu únic marit mort d’accident. No té fills. El pare viu amb ella i està bé. Ens veiem sovint a la piscina, tan sovint com quan ens veiem al pati de l'escola quan teníem dotze anys. Un llarg espai de temps des que portàvem trenes i saltàvem a corda. Ella era molt bonica. No tardarien en tallar-li els cabells rossos com espigues  i, de sobte, ja semblaria una noia en edat de festejar.  Però un dia va deixar de venir. I l’endemà i el següent va fer el mateix. I així per sempre més,  tan misteriosament. La senyoreta ens va explicar que havia marxat a l’estranger amb els seus pares. Al seu pare li havia sortit una feina molt bona i totes ens ho vàrem creure malgrat sentir-nos estranyades de que mai no ens hagués parlat d’aquell viatge.

I ara ens veiem sovint a la piscina. Seiem mentre prenem suc de taronja o cafè amb gel. Porta els cabells blancs molt curts i té la pell vermella perquè li agrada molt el sol i no es posa cap crema protectora. Té una xarxa subtil de venes blaves que li neixen damunt dels genolls i se li enfilen fins a mitja cuixa. La cuixa dreta sembla més maltractada i el blau vira gairebé fins al lila. Deuen ser varius, petits vessaments No goso preguntar-li. Xerrem de temes ben superficials i jo la deixo dir. Vaig deduint coses a través de la seva conversa. Em diu que ha viscut  trenta cinc anys a Suècia, que quan va marxar, els seus pares la varen avisar de cop i volta i, per això, mai no es va acomiadar de nosaltres. No li dic el què sé. Quan es frega la cinquantena una ja ha d’haver après a ser discreta. Pot explicar-me la seva vida com ella se la vulgui imaginar. A Suècia la versió deu ser una altra. O no. Digui el què digui jo sempre assentiré amb un somriure si s’escau.

Quan la mare va creure que jo ja tenia edat per entendre-ho m’ho va explicar. Un dia al vespre quan la meva amiga tenia dotze anys i mig com jo, la seva mare li va dir que s’assegués als esglaons d’accés al pis on junt amb el seu pare vivien tots tres. Eren, si fa no fa, les nou del vespre. La mare no donava cap senyal de vida i el pare, que feia hores extraordinàries, va arribar a les onze de la nit tocades. Aquell home necessitava saber poc. La fama de la seva dona ultrapassava els límits d'aquell poble petit, potser de la comarca i tot. Havia fugit amb un sabater gallec força més jove que ella. Ningú sabia on eren però l’home abandonat tampoc sentia cap ganes d’anar-la a buscar. L’amant, me’n recordo molt bé, és deia Celso. Es veu que tot el veïnat anava ple dels salts d’aquella dona perquè, en aquells dies, s’emprava l’eufemisme “saltar” quan es parlava d’una adúltera i, pel que és veu, només podien ser adúlteres les dones.

Al cap de menys d’una setmana de la nit que el pare va trobar la seva filla asseguda a l’esglaó, mostrant uns ulls esbatanats d’una barreja de gana, son i pena, ambdós marxaven a Suècia.

Es varen establir en un poble petit i allí el pare es va guanyar la vida mentre la nena anava a escola. Havia canviat el paisatge, la feina, l’idioma però, amb el temps, semblava que no havia canviat res. Els anys varen anar passant i convertits en un home gran i una dona madura varen retornar al poble.
I ara ens veiem sovint a la piscina i la fem petar de qualsevol cosa.

Sé que mai no li he de preguntar per la seva mare. D'altra banda ella no en parla mai. Mai jo, mai ella, doncs. Mai, mai.


Glòria Abras Pou



6 comentaris:

  1. porqué siempre se vuelve al lugar del "crimen"?

    besos Gloria

    ResponElimina
  2. No había caído en eso, Pilar pero es cierto. ¿Por qué volver donde un día sufrimos?

    Gracias por visitarme y un montón de besos.

    ResponElimina
  3. Y tiene el encanto de las cosas pequeñas, la de la vida y sus peripecias.
    Y tiene la altura de la Literatura Grande, la que da Vida, siempre, siempre.

    Otro beso.

    ResponElimina
  4. Gracias Barbe. El "siempre, siempre" final es un guiño que, junto con el resto de palabras que me dedicas, agradezco sinceramente.

    Besos mil.

    ResponElimina
  5. Una bona història... Molt ben explicada. Tornar potser és l'única manera decsuperar les coses? No ho sé segur, però m'ho plantejo.

    ResponElimina
  6. No sé si la noia que torna és la nena que va marxar...
    Gràcies pel teu comentari, Carme!

    ResponElimina