dilluns, 6 de gener del 2014

LA MORT DE LA REINA JOANA PER LLEWYN DAVIS

Oscar Isaac en un fotograma de Inside llewyn Davis


No sé si Inside Llewyn Davis és una de les millors pel·lícules dels germans Coen però sé que encara em dura l’estranya fascinació que em envair la nit passada quan la veia fluir davant meu, jo navegant entre l’admiració i el dubte. Només per la fotografia val la pena gaudir del segell Debonell que fa brollar del gris i del marró tots els colors que el Village novaiorquès desprèn en certs dies fatídics, colors de factura metàl·lica i, per què no, mecànica. Des del metro pudent que creua la ciutat immensa fins la foscor dels pubs quan la nit demana bona música i mam. Un viatge a Chicago ens mostra una coloració rural inesperada d’un verd humit i una escala cromàtica de grisos en els núvols que anuncien pluges imminents, neus indefugibles. A través d’aquests escenaris que els germans Coen escullen amb la seva mestria habitual, erràtic i cansat trobem a Llewyn Davis, un bell home que compon i que canta les seves cançons pròpies i les d’altres. Durant una setmana el xicot no pararà de buscar sort oferint la seva música,  però està clar que, per la indústria, és un de tants i que malgrat cantar molt bé no commou a ningú. El principi i la fi de la pel·lícula ens porten a l’Ulisses joycià però amb una diferència essencial. Aquí Llewyn Davis no és Leopold Bloom sempre tan conformat amb l’odissea diària perquè Llewyn Davis es cansa de picar portes, se n’atipa, està fins els nassos de malviure per res i albira un futur molt proper fent-se a la mar per desaparèixer de sí mateix.

L’intèrpret Oscar Isaac fa un treball excel·lent reencarnant-se en el personatge que els senyors Coen li han assignat amb molt bon criteri. És natural, és atractiu i canta bé unes quantes cançons senceres molt vinculades a Bob Dylan i similars si és que n’hi ha. La resta de l’equip és igualment brillant aconseguint una atmosfera de melancòlics perdedors condemnats a no ser. Cuànta gent queda fora en el món de les arts? Solament coneixem aquells que tria algú que té poder. Mentrestant els Llewyn Davis acaben fent qualsevol cosa i el seu talent es mor de desencant ofegat a les clavegueres de les ciutats que els hi han sigut inhòspites.

De totes les cançons que canta Oscar Isaac em quedo amb una vella balada anglesa que pot datar del segle XVI. Es tracta de “La mort de la reina Joana” que, diuen, pot fer al·lusió a la tercera esposa d’Enric VIII tot i que no hi ha res provat.  Per aventurar la hipòtesi la història sí que té datada la mort de Joana Seymour després de molts dies de part _un nombre inconcret_ . A la balada la reina suplica a diverses persones que l’obrin per salvar el seu fill. Després de passar i rebutjar fer-ho dames d’honor i parents, és el mateix Enric VIII qui fa de cirurgià amb gran dolor del seu cor. És el dia 12 d’octubre de 1537. Neix Eduard VI d’Anglaterra i Joana mor.

Excuseu la llargària de l’apunt i, creieu-me, escolteu la cançó. 

Video de Christophe Goudot
Més informació sobre la balada: Wikipedia

Al Blog "La pancha del bou" que condueix tan bé Júlia Costa hi trobareu una interessant ressenya sobre la pel·lícula aquí comentada.

9 comentaris:

  1. Glòria, molt d'acord amb tot el que dius, especialment amb la bona fotografia de Debonell (tan lluny aquí d'Amèlie) i amb la bona veu d'Isaac. No m'esplaiaré, que encara he d'escriure la meva visió de la pel·lícula. Petons.

    ResponElimina
  2. Allau,
    Estic contenta que estiguem d'acord. Vaig a llegir la teva ressenya.
    Petons per a tu.

    Júlia,
    No podia ser d'altra manera amb tanta creativitat perfectament dosificada.
    Salut!

    ResponElimina
  3. iré a ver la peli aunque solo sea por disfrutar de la fotografía de esas dos ciudades que años ha, tanto he disfrutado, gracias por la recomendación, Gloria, y también por esa bonita y triste canción a la muerte de una Reina de una madre...

    un abrazo, glorichu

    ResponElimina
  4. Creo que, por su enorme creatividad, te gustará. De Chicago verás nieve y el bello paisaje de Illinois. En NYC irás en metro.
    Disfrútala.
    Besos.

    ResponElimina
  5. Todavía no la he visto, pero no me perdería por nada esos metales del Greenwich. Visiones sonoras que cobijo en mi desde que las paseara el Zimmerman con su habitual desaliño.
    Bikos.

    ResponElimina
  6. Desde luego, no te la puedes perder. Pásalo bien.
    Petons.

    ResponElimina
  7. Tens tota la raó, Glòria: l'ús indegut del majestàtic pot induïr a pensar que tothom percep el mateix, i no és així. Certament, el personatge d'en Llewyn no em va despertar el corrent d'empatia que, llegint el teu (magnífic) apunt entenc que et va crear. La pel·lícula, això sí, també em va fascinar (cosa que crec que tampoc he sabut transmetre). En fi. Comparteixo plenament el paral·lelisme amb l'Ulisses joycià.
    T'agraeixo molt el comentari; les aportacions d'uns i altres fa que veiem les coses des d'altres òptiques, i ens enriqueix.
    Fins aviat
    (deixo el mateix comentari al teu bloc, perquè no sé si aquest t'arribarà)
    Salutacions

    ResponElimina
  8. Mil gràcies, Jordi per la teva atenció.
    És cert que entre tots escatim mil reflexos d'una única llum.
    Salutacions!

    ResponElimina