dissabte, 28 de març de 2015

BERNA I ELS COLORS DE KLEE

Centre Paul Klee, Berna, Renzo Piano 2005
Quatre dies a Berna i ja perdo l'orientació que el blog m'imposaria. Anar.me'n uns dies de casa i quan retorno no sé on sóc. Tanmateix l'indret visitat ha de ser molt hostil perquè no acabi essent meu i determinats carrers, bars i botigues semblin haver estat tota la vida casa meva. Segur que és veritat aquella llatinada que diu "ubi bene ibi patria".
Berna és una ciutat neta i recollida amb sis quilòmetres de pòrtics que dibuixant carrers i carrerets formen un centre encantador, un centre inequívocament germànic que entre el color velat del cel i la peculiar arquitectura em va remetre a Praga i també a Munic. Com a petita capital de 300.000 habitants no li falta de res, abundància, ordre, estètica i preus prohibitius. L'estació de ferrocarril està tan polida el matí com el vespre, la gent circula educada i pacífica i gaire bé mai se senten crits. La ciutat també té un petit teatre d'òpera, catedral, un centre comercial modern i lluminós i el premi,  oferit per l'hotel, de poder voltar i voltar amb el trolley mentre facis estada a la ciutat.
Ara que ja fa dies que he tornat em quedo amb el record que ja era de suposar em colpiria més, visitar el Centre d'Art Paul Klee. Poc més que el nom coneixia jo d'aquest pintor magnífic sobre el qual n'he indagat més a la xarxa que en el seu lloc distreta com estava amb l'edifici i aquella llum centreuropea que fa tan personals els boscos, les muntanyes, les pedres.
Paul Klee va néixer a Suïssa l'any 1870 i hi va morir el 1940. El seu pare era alemany i la mare suïssa però Klee va anar sempre d'alemany atès que Suïssa li va negar la nacionalitat quan es va refugiar en aquell país fugint dels nazis. Klee, instal·lat normalment a Alemanya, havia lluitat a la segona guerra amb els seus compatriotes però va ser assenyalat pel nazisme degut a haver estat professor de la prestigiosa Bauhaus. fet que segons els de la creu gamada, evidenciava la perversió de l'art.
Meravellós creador i recreador dels colors, no cal descriure la seva obra ni tampoc preguntar -ne el significat. Com tots els grans artistes l'obra de Klee té un importantíssim llenguatge propi.  A Klee el va entusiasmar la llum de Tunísia i d'aquí que digués que la llum el perseguia, que ambdós eren una mateixa cosa. "Sóc pintor", afirmava per si algú en tenia algun dubte.




Una mínima mostra. Jo els penjaria tots.

6 comentaris:

  1. Jo també celebro veure't per aquesta casa, Júlia. Tinc temporada amb poques ganes de fer blog i quan tornen ho veig com un signe de retorn a la normalitat.

    ResponElimina
  2. De mi viaje relámpago a Berna, camino del Oberland, por desgracia no recuerdo a Klee. Tan solo permanecen en mi memoria los tranvías sobre los adoquines del centro y el maravilloso meandro del Aar; evocador, sin duda.

    ResponElimina
  3. Tendrás que volver porque Klee exige tu mirada.
    Toda la pequeña ciudad es deliciosa, los tranvías la hacen accesible, el río la hace joyceana.
    Un beso, Barbe.

    ResponElimina
  4. querida Gloria, qué bien lo explicas, dan ganas de volver¡ Yo hace mucho, pero mucho, mucho, que estuve unos días de verano en esa preciosa ciudad y nadé río abajo la fantástica corriente del Aare... Ahora mejor iría a ver a Klee, desde luego¡

    un abrazo glorichu

    ResponElimina
  5. Seguro, querida Pilar, que podrías hacerlo todo. Bo me fijé pero tal vez podrías acercarte al hermoso museo a nado.
    Gracias por tus palabras siempre cálidas.

    ResponElimina