Feia pocs mesos que era viuda. El seu home només tenia seixanta anys i
encara treballava a la fàbrica de cables aïllants. Sempre tornava a casa amb
bicicleta i sempre xiulant qualsevol tornada difícil d’identificar. Un dia un
camió el va atropellar, li va passar per sobre i el va matar a l’acte. Havia
quedat aixafat sobre la ferralla de la bicicleta, semblava que s’arrapés a
l’asfalt com si sabés que la terra ja l’estava esperant. Una mà va quedar
separada del cos, sencera i morena com un animal viu. Semblava que hagués
volgut deixar aquell tros del seu cos com un record.
Ella el va plorar fins a acabar les llàgrimes. La infermera li va donar un
col·liri per alleujar-se. Un dia va proposar al seu únic fill que fessin unes
quantes bosses amb la roba del pare i les portessin a les monges de Santa
Madrona que feien caritat.
Al cap de poc, el seu fill li va dir que se n’anava. Havia trobat feina a
Irlanda gràcies a un amic. Treballaria de cambrer i aprendria anglès. Li
enviaria diners. Ella va suplicar, que no i que no. però el noi ja tenia un peu
a fora i la maleta feta i el passatge a la mà.
Era com si l’haguessin despullada per dins i per sempre. Podia dormir temps
i temps o estar desperta dies seguits. Va perdre l’hàbit de cuinar i es nodria
de fruites i hortalisses que li creixien a l’hort. De vegades la molestava una
picor i sabia que aquella sensació era falta d’higiene i agafava qualsevol
tovallola humida per refrescar-se el cos.
Si algú tocava el timbre mai no contestava. Si hagués sabut escriure bé,
hauria deixat dit sobre el paper que exercia de morta, que cada dia s’hi
esmerçava més a l’espera d’aconseguir la silenciosa i pàl·lida perfecció dels
cadàvers. No. No se suïcidaria. Mai no tindria el valor necessari, però estava
convençuda que fingint, fingint una actitud, assoliria l’èxit desitjat.
Un dia va sentir la porta i les veus conegudes d’alguna gent del poble.
Empenyien amb força fins a esbotzar la fusta. Una llum matinal, feridora, va
enfocar el seu cos estès a terra. Anava escabellada, guarnida amb una camisa de
dormir molt vella que deixava sortir les cames primes i peludes. Tenia els
braços en creu.
Algú va dir, veieu com és morta! Pobreta! Havíem d’haver vingut abans! Anem
a buscar el metge. Els va sentir pensant que per fi ho havia aconseguit. Per fi
la fi. I ningú no va veure el subtil dibuix del seu somriure vencedor, llavis
endins.
Glòria Abras Pou
Un conte molt contundent...
ResponEliminaMés aviat em fa patir per si encara la salven... pobra, ella no vol.
O potser el somriure és d'haver-ho aconseguit de veritat, encara que els senti... Em quedo amb la meva segona versió.
Un aplaudiment, Glòria!
Gràcies, Carme. Jo també em quedo amb la teva segona versió.
ResponEliminaUn petó!
Molt bo, Glòria, però no és el que ara necessito. Espero que no es correspongui al teu actual estat anímic.
ResponEliminaGràcies, Allau. Tu ets dels que creus que tots els escrits són autobiogràfics? Afortunadament escriure ens permet fabular amb altres realitats i no precisament amb la nostra. Si estés com la meva protagonista no hauries pogut llegir el conte.
ResponEliminaSalut!
Un cuento breve y amargo!
ResponEliminaUn abrazo gloria
Pues así salió, Pilar.
ResponEliminaUn abrazo para tí.
M'has deixat ben planxat
ResponElimina