divendres, 29 d’abril de 2016

TONI MORRISON, LA NIT DE LES CRIATURES


Rosina Ferrara-John Singer Sargent. Capri 1878
(...) A la meva família no hi ha ningú d'un color semblant. El quitrà és el que més s'hi assembla, però els seus cabells no s'adiuen amb la pell. Són diferents : llisos però ondulats, com els d'aquelles tribus d'Austràlia que van despullades. Es podria pensar que això és un retrocés, però un retrocés de què? Hauríeu d'haver vist la meva àvia; passava per blanca, i mai no va dir a cap dels seus fills que no ho fos. Carta que rebia de la meva mare o de les meves ties, la tornava sense obrir-la. Finalment van captar el missatge que no hi hauria resposta i la van deixar en pau. En aquell temps gairebé tots els graus de mulatos i quarterons feien igual: si tenien el tipus de cabells adequats, és clar. Podeu imaginar la quantitat la quantitat de blancs que tenen sang de negre a les venes i ho amaguen? El vint per cent, he sentit dir. La meva mare mateixa, Lula Mae, hauria pogut passar-hi fàcilment però va decidir abstenir-se'n. Em va explicar el preu que havia hagut de pagar per aquesta decisió. Quan el meu pare i ella van anar al jutjat a casar-se, hi havia dues bíblies i van haver de jurar sobre la reservada als negres. L'altra era per a les mans dels blancs. La Bíblia! Us ho podeu creure? (...)

Toni Morrison
La nit de les criatures, fragment pàg. 13 i 14.  



A vuitanta cinc anys l'escriptora, Premi Nobel estatunidenca, Toni Morrison publica una novel·la de dues centes pàgines que amb un to tan distingit com lleuger ens endinsa un cop més en el món dels negres dels Estats Units. Narrada per diverses veus entrem en la història de Bride, una bonica jove amb la pell lluminosa d'un color de carbó que, de vegades, esdevé blau fosc.  Bride fuig d'una mare que l'hauria volgut de pell clara i ella gràcies a la seva intel·ligència i atractiu es fa un lloc en la indústria dels cosmètics assolint un èxit important.
A partir d'aquí sabrem de les seves mentides i veritats, l'escoltarem i escoltarem també les altres veus que, directament o no, parlen d'ella i de les dones com ella. Com sempre és molt notable com Morrison confereix sons i llenguatges distints als personatges, pocs, que van conformant la trama. S'ha de subratllar el magnífic i delicat treball de traducció que realitza Dolors Udina. Qui hagi llegit a Morrison en llengua anglesa reconeixerà de seguida la seva única, incomparable manera de dir les coses així com la música inconfusible de la seva esvelta prosa.
La novel·la és quasi etèria pel que fa al text. Morrison és prou genial com per fer equacions màgiques que redueixen elegantment l'acció sense desvirtuar-la gens ni mica. Ella, ja fa anys, ha assolit la gràcia de no dir més del que cal dir i de fer-ho d'una forma que rebutja qualsevol intent de variació. Cada lletra, cada paraula, cada coma, punt i coma, punt i seguit i punt i apart, cada frase, cada paràgraf, cada capítol neixen amb la immutable autoritat que només l'art imposa.
I per no acomiadar-me sense una sola adversativa puc afegir que, en alguns passatges centrals, l'acció trontolla vagament com si li costés una mica quedar prou ben lligada a la resta de la trama i s'entestés a grinyolar breument avisant al lector d'un possible perill, una caiguda del fil narratiu. Però, no. Toni Morrison resolt perfectament els molt tímids grinyols i el que ha començat siguent una cançó, no un blues, recupera subtilment el ritme amb un acabat que ens fa lamentar que sigui això, un acabat.
Els personatges són encara amb mi però ja no em volen explicar res més. I com ho sento.

La nit de les criatures
Toni Morrison
Amsterdam 2016
Traducció Dolors Udina

La noche de los niños
Toni Morrison
Lumen 2016

Il·lustració, Wikipedia

divendres, 22 d’abril de 2016

SANT JORDI D'AMOR I ROSES


Se m'ha escapat el vers que t'escrivia.
L'he buscat als calaixos secrets,
a les capses tancades,
també sota la terra del jardí
però està clar que ha fugit
sense deixar ni rastre.
També em pensava que et tenia a tu
bategant en els plecs
de la meva ànima enganyada,
i el que hi havia era només un somni.
També tu vares fugir sense deixar ni rastre.
com el meu vers que era el teu vers.
Potser heu marxat, 
per sempre junts,
lluny de mi,
el vers i tu. 



Glòria Abras Pou
primera versió, inèdit, sense títol 

GLORIOSA FESTA DE SANT JORDI PER A TOTHOM. 23 D'ABRIL DEL 2016 !!!



Il·lustració "Llibres artesans"








dilluns, 18 d’abril de 2016

CAMÍ DE SANT JORDI


Charles Rennie Mackintosh-Disseny per una porta
Blog: El ojo en el cielo
Tant temps sense el teu nom, amor.

Tant temps sense parlar d'amor.
Tant temps d'enyorament d'amor
Tant temps pensant que ets mort, amor.

Com la molsa existeixes en el bosc
Com un petó amagat sota les herbes
Com un cec palpo l'aire, amor
Com un amant et sé a les tenebres.

Vindràs quan el temps ja no conti
Vindràs a dir-me adéu, un altra adéu
Vindràs quan ja, potser, no ens quedi sang
Vindràs per abraçar-me amant.

I si tu i jo ja no som tu i jo
serem la roja flor que celebra la festa,
pètals entretinguts,
silenciosos i alats
estimant-se
darrere la finestra.

Poema sense títol
Inèdit. Primera versió

Glòria Abras Pou

dimarts, 12 d’abril de 2016

JOSÉ ÁNGEL VALENTE (...) Y SÉ QUE NO ESTOY SOLO (...)

"De la cendra brotarà un nou bosc", Arabalears-Fotografia Alejandro Sepúlveda

"SERÁN CENIZA"

Cruzo un desierto y su secreta
desolación sin nombre.
El corazón
tiene la sequedad de la piedra
y los estallidos nocturnos
de su materia o de su nada.
Hay una luz remota, sin embargo,
y sé que no estoy solo;
aunque después de tanto y tanto no haya
ni un solo pensamiento
capaz contra la muerte,
no estoy solo.
Toco esta mano al fin que comparte mi vida
y en ella me confirmo
y tiento cuanto amo,
lo levanto hacia el cielo
y aunque sea ceniza lo proclamo: ceniza.
Aunque sea ceniza cuanto tengo hasta ahora,
cuanto se me ha tendido a modo de esperanza.

José Ángel Valente

José Ángel Valente
Ourense 1929-Ginebra 2000
Excel·lent poeta gallec, advocat i home de lletres.


dimarts, 5 d’abril de 2016

BACH, EL FIL DEL PENSAMENT

Casa  Museu de J.S. Bach a Eisenäch, Turíngia
Fa hores que cau una pluja prima i persistent que encén els colors del paisatge. Els camps són més verts i els llums de neon més brillants. Arriba la nit i se'm fa inevitable pensar en pel·lícules franceses d'ambient rural com aquelles, inoblidables, que va firmar Chabrol. Però el fil del pensament va volant pel seu compte, travessa esculls per salvar platges i boscos que, lliurement, s'ins tal·len al cervell, selves que mai no explorarem i en les que el fil del pensament lluïta per trobar, en mig de la  malesa, un indret on s'hi posi la pau. El fil del pensament que surt esforçat del laberint i recorda Ida. Ida, una pel·lícula polonesa que va estar nominada als últims Òscars. Una història tan interessant que la càmara, correcta i plana, deixa reduïda a un digne exercici de fi de carrera a l'escola de Lodz. Plana la càmara però delicat qui ha escullit el so que, entre d'altres, punteja aquet relat. Impossible no tornar a escoltar aquest piano. I tornar-hi amb cura i devoció mentre el fil del pensament m'agraeïx l'obediència. Bach, sempre tan distant per a mi. Bach que, un dia, se'm va voler apropar. Vaig fer tard a la seva força, convençuda com estava de que mai no em deixaria entrar en el seu regne. I heus-me aquí, ni esclava ni serventa, deixant-me prendre per la grandària de la seva 
música. La Música.

Fotografia: Huyendo del mundanal ruido.
Video:          Queen Cure Sky