dimecres, 18 de maig del 2016

UN LONDRES , UN COVENT GARDEN


Covent Garden-Apple Market- Fotografia Europetrotteur
Tornar d'un lloc que m'agrada no em resulta mai fàcil. No hi ha dolor perquè els peus reconeixen el terra de la casa que, abandonada uns dies, ens espera i acull sense rancúnia. Però jo, avui dimecres, encara tinc als ulls la llum blanca de Londres, la verdor eternament humida dels seus parcs, la lluïssor de vidres, miralls, mosaics i el ciment dens i pàl·lid dels palaus i dels ponts i també el material fangós de les cabanes que assorteixen la peculiar i gran ciutat.
Se'm pot dir que cada ciutat, fins i tot cada poble, cada racó, tenen un color propi i és veritat. Faig esment als tons londinencs que encara guardo a la retina, encesos o apagats segons moguin els focus els invisibles tècnics d'il·luminació. Durant el dia Londres ofereix molts i diversos efectes d'escenari teatral. Hi ha una llum diferent per cada instant de temps que passa des del matí assolellat fins al boirós capvespre passant per migdies d'estranya definició que fins que arriba la nit i el seu blau puntejat per les fileres de bombetes dels fanals que ens mostren els
camins.
Covent Garden segueix essent un dels meus pols d'atracció. Fa anys que els turistes hem convertit la zona en un parc temàtic. Cap indret d'èxit s'escapa d'aquest fet, ni Florència o, sobretot, Florència.
He pogut veure i escoltar un Tannhäuser que jo, no exigent, qualifico amb un notable alt. Un Peter Seiffert encara valent però just en els passatges compromesos -n'hi ha uns quants- fa el personatge amb convicció i wagneriana professionalitat. Tenim també a Emma Bell soprano que canta, diguem que com els àngels, el dolç i espiritual personatge de la reina santa Isabel d'Hongria. Sophie Koch representa una Venus que m'agradaria més si no em perseguís sempre el cànon que suposa per mi la Venus que canta Waltraud Meier. Christian Gerhaher té una veu bellíssima i un cant exquisit però el seu Wolfram és quasi un murmuri en la preciosa ària coneguda popularment com "Cançó de l'estrella". Ed Lyon canta un Walther de molt bon escoltar i Stephen Milling fa el Landgrave de Turíngia amb una veu segura, imponent i elegant mentre el jovenet Raphael Janssens s'escanya en el seu cant de nen pastor. La resta se'n surt bé. El cor transmet tota l'espiritualitat requerida i, especialment, en el passatge dels pelegrins on l'entrada de l'orquestra, com sempre, resulta impactant. Dirigeix Harmut Haenchen amb baqueta decidida aconseguint el so adequat que ha de conformar un tot amb el cor i els solistes. La posada en escena va firmada per Michael Levine que és discreta però no mancada d'originalitat sobretot en els passatges del Venusberg.
Porto a Gerhaher en un video que supera notablement el directe que jo li vaig sentir.
Un bell espectacle dins del teatre i teatre constant als escenaris dels carrers de l'entorn.

Aquesta entrada l'he fet pensant en Fede i Joaquim, mestres operàtics. Joaquim Hernández Puig és el brillant conductor d'un dels millors blogs de música del món IN FERNEM LAND.

Video: Cittacentro1

11 comentaris:

  1. gracias, Gloria, por transportarnos por unas horas a Londres... además acompañados de Don Ricardo. Ojos, oídos y recuerdos, agradecidos

    un abrazo


    ResponElimina
  2. Un placer poder compartirlo.

    Abrazo para tí.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets afortunada Glòria, revisitant els teus espais.
      A Covent vaig comprar un vano molt bonic d'antiquari.
      Allò és tota una ciutat.

      Elimina
  4. Sí, Olga. Una ciutat que en conté moltes.
    Gràcies pel comentari.
    Una abraçada sempre.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Demà, estimada Glòria et tornaré les floretes i et faré reviure una mica l'envejable experiència "coventgardensca".
    Jo tinc nostàlgia d'aquell Londres que varem sovintejar estiu i hivern en Fede i jo i que em va deixar per sempre més enganxat a una de les ciutats per a mi imprescindibles.
    No sé si i quan hi tornaré però com que tu tens aquell privilegiat do de situar-me en el lloc i en les situacions amb les teves genials pinzellades ja m'he trobat en mig d'aquells colors tan definitoris del nostre Londres, cadascú el seu i Londres de tots.

    ResponElimina
  7. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. Y "Show Boat"? No fuiste a verlo?

    Gracias por la dedicatoria.

    ResponElimina
  9. Ja ho crec que hi vaig anar, estimat Fede!. Va ser excel·lent. En parlarem.
    Un petó!

    ResponElimina
  10. Ja ho crec que hi vaig anar, estimat Fede!. Va ser excel·lent. En parlarem.
    Un petó!

    ResponElimina