diumenge, 25 d’octubre de 2015

MANHATTANÈCDOTA

L'habitació tenia capacitat per tres llits però només n'hi havia dos. Un per la senyora Vetrano i l'altra per a mi, separats per senzilles cortines de plàstic que preservaven la seva intimitat i, és clar, també la seva. L'espai on hauria hagut d'anar el tercer llit quedava ocupat per armaris de roba sanitària, un bany  i una pica exterior que es mantenia sempre neta.
Hospital Mount Sinai, NovaYork-Centre Roosevet

La senyora o signora o Mistress Vetrano jeia obedient i silenciosa però sempre em somreia quan passava per davant del seu llit i jo li preguntava com estava i ella no deia res però persistia l'etern dibuix d'un somriure sobre els llavis. La senyora Vetrano era molt vella i, cada nit, abans d'agafar el son deixava anar un llarg reguitzell de, més o menys, les mateixes lletanies, omygodomygodomygodiloveyouiloveyouomaigod i així fins que la vella veu s'anava apaivagant i la italoamericana encantadora em deixava anar un good night i s'adormia. emetent una remota i suau ranera que, sense que ella ho sabés, m'ajudaria a dormir a mi.
Curiosament l'avia Vetrano estava tan esprimatxada que, estirada al seu llit de panxa enlaire, semblava d'una sola dimensió. A penes s'elevava tres centímetres des del nivell del matalàs cobert per el llençol de sota. La seva pell era cerúlia i decididament grogosa, i els cabells, mai vaig saber si eren una perruca. Els portava tallats  a la "garçon" que recordava el temps del charleston i, a més, el pentinat evocador d'altres èpoques, partit per la meitat,  quedava rematat per un serrell gruixut de grisos desiguals que es barrejaven amb les celles fines,  quasi inexistents.
Cada dia al matí la venien a veure dues familiars. Mai vaig saber quin vincle les unia. Eren dues senyores vestides de fosc que, quan entraven, em saludaven amb dolçor i s'interessaven per la meva salut. Una d'elles em va preguntar si era de Barcelona i vaig assentir. Ella em va dir que era de Nàpols i que havia arribat a set anys a Nova York. Mirant-la veies que havia plogut molt des d'aquell dia que degué desembarcar  quan només era una nena que, seguint a la família,  havia marxat de casa, allà al càlid sud d'Europa  i que, abans de buscar-ne un altra, es va haver de quedar a l'Illa d'Ellis un temps  on les autoritats estatunidenques s'assegurarien d'haver-hi deixat virus i bactèries fora de combat, lluny del seu jove cos ja sa per no contaminar ningú.
Torno a la senyora Vetrano -omygod- i, divertida la recordo negant-se a esmorzar per més que les due afectuoses visitants insistissin dolçament i amb profusió de vocals neutres: "Mangia la mermelada", "Mangia un po". Però la senyora Vetrano semblava no ser-hi. La rentaven, la llevaven i l'asseien en una cadira i així fins al cap d'un parell d'hores, havent dinat quan es disposava a fer la migdiada. The Mistress tenia la televisió posada tot el dia i a mi em feia entendrir quan la veia adormir-se i m'encantava comprovar que tant ella com la seva família parlava sempre anglès excepte quan les converses eren en "petit comitè" i sortia, espontani, el dolç i tèrbol dialecte napolità que jo podia entendre força bé.
Domani torniamo, cara.
Quan al cap de poc jo vaig marxar li vaig dipositar un petit petó al bell mig del serrell. I ella em va estirar amb força imprevisible i. a la manera d'un petó, va somriure sobre la meva galta. 
M'encanta pensar que mamma Vetrano s'ha refet i està preparant una lassagna vegetal per tota la família.
Bon profit, cara.