divendres, 22 de maig de 2015

LEOPOLDO POMÉS, MIL MIRADES D'UN ARTISTA

Mantilla-Leopoldo Pomés
Sabia que em faria contenta l'exposició que "Fundació Catalunya La Pedrera" presenta sobre l'esplèndid fotògraf Leopoldo Pomés, una estrella que a partir dels anys cincuanta es va anar convertint en un mite de la seva professió. I és que l'artista era essencialment això, un artista i els seus ulls darrere de la càmara sabien penetrar en els seus models de forma molt audaç i personal.
Leopolco Pomés nascut l'any 1931 retratava des que era jovenet seguint l'estela d'altres grans artistes catalans com Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Català Roca.
Ben aviat,, a finals dels anys quaranta, va ser crucial per a Pomés entrar amb contacte amb la plèiade de creatius diversos que formaven el grup anomenat "Dau al set" que comptava amb figures tan eminents com el pintor Antoni Tàpies, el gran poeta i artista plàstic Joan Brossa i entre d'altres Modest Cuixart també pintor de gran renom.
Per encàrrec del poeta i editor Carlos Barral i en vistes a la publicació d'un llibre sobre Barcelona, Pomés va recórrer la ciutat de manera incansable a fi de destriar les diverses  ciutats que Barcelona amagava. Va caldre fotografiar els necessitats de l'extra ràdio i també deixar plasmada aquella societat aburgesada coneguda parcialment come la "Gauche Divine".
La sort en forma de poder i de diners -solen anar plegats- arriba quan el patriarca de la família Terry destil·ladora i venedora del famós conyac vol saber qui és Pomés. Quan el senyor Terry li demana algunes fotografies i ell li presenta el retrat d'una formosa dona arrepenjada en un cavall al mig del bosc l'artista és contractat. És només la llevor del què arribaria a ser. La gent de Terry es mostra entusiasmada i aquí comença la popularitat i el prestigi de Leopoldo Pomés com a fotògraf de modeles i creatiu d'anuncis força agosarats. S'ha de recordar que estàvem en un temps on el dictador Franco i els seus adlàters veien mal a pertot i amb qualsevol excusa podies ser castigat, com a mínim, amb un temps de presó.
Pomés va reeixir amb l'anunci de Terry, una bella dona d'aspecte nòrdic cavalcava a pèl sobre un preciós cavall de la família Terry. L'anunci es va filmar sense escatimar-hi mitjans. Es va fer a París, a Viena i també a Venècia. I l'atractiva amazona també va vorejar el mar de Xerès. Va treballar primer amb la model Nico i després amb Margit Koksis ambdues mortes prematurament. Tenien, està clar, cares ben diferents però era difícil que el públic les pogués distingir perquè semblaven tallades amb el mateix patró i al marge de rostres delicats i cabelleres de valkíria els homes es fixaven molt en les seves llargues cames i cuixes. "La del Terry" com li deien alguns era l'objecte de desig de molts senyors de qualsevol edat que mai podrien accedir a tals beutats tan distants i canòniques.
Pomés va esdevenir un fotògraf de moda i un home quasi ric. Va fundar l'Studio Pomés amb la seva muller Karin. Després va venir l'invent de les bombolles daurades d'un vi espumós molt cèlebre.. A les dotze de la nit de Nadal, la televisió espanyola obria les festes amb aquest anunci cada any diferent i sempre imaginatiu. Des de models anònimes fins a Gene Kelly, Paul Newman o Kim Basinger va retratar glamour de tota edat. El vi espumós tenia molt predicament a Estats Units on s'anunciava tranquil·lament com a xampany malgrat la prohibició dels creadors francesos d'aquest nèctar d'or.
Margit Koksis
L'exposició de La Pedrera fa justícia a un mestre, un ser polièdric que pot celebrar en vida l'estimació que li té la seva Barcelona. I així ha de ser el que ha de fer un país. Honrar els seus vius il·lustres.
Nico anunciant conyac Terry
Teresa Gimpera
Antoni Tàpies


Palacio Quintanar, Segovia


Exposició fins el 12 de Juliol de 2015

dissabte, 16 de maig de 2015

ENRIC CASASSES, LLEGIR LA VEU DEL POETA

Port de L'Escala-Girona-Costa Brava
El poeta Enric Casasses suposa una fita important en la poesia catalana dels nostres dies. Dotat per treballar amb un vocabulari extens que va des del català medieval emprat pels trobadors fins a un llenguatge innovador que Casasses, inquiet i molt creatiu, fa servir pels poemes de caire més actual, alguns d'ells críptics o molt surrealistes.
Enric Casasses va néixer a Barcelona el mes de març de 1951. A part la poesia és també traductor.
Casasses ha viscut a diversos països i també ha viscut molt al poble de L'Escala d'on era la seva mare.
La important facilitat i domini que té de les paraules fan que la seva innegable originalitat, de vegades, esdevingui forçada. Una amiga meva, amant de la pintura figurativa i també abstracta, em deia que en una conferència els hi havien dit que mai havíem d'intentar trobar un significat racional en la pintura abstracta. Calia rebre'n l'impacte positiu, negatiu o nul segons les exigències de la nostra sensibilitat. I amb totes les arts pot passar igual. Està clar que ho dic per Casasses i molts dels seus poemes per mi inintel·ligibles. De totes formes els poemes i també els aforismes d'Enric Casasses excel·leixen per la seva musicalitat, pel talent de jugar amb saviesa amb els mots aparentment dispars que ell fa lligar i ens empeny a tornar-lo a llegir, a fer-ho, potser sols, amb veu alta i de fer-ne partícips a amics i coneguts que acceptin escoltar-nos. Escoltar el poeta.

PURITANA

BURXA'L
INVESTIGA'L
FURGA-LI ELS RACONS
INQUIREIX MOTIUS I PERQUÈS
LLIGA CAPS
MARCA VOCABULARI
BUFA-LI TOTES LES FITXES QUE NO MOGUI
ACUSA'L
I PLORA. "NIRAS
AL CEL. I NO'N 
PODRÀS SORTIR.


ENRIC CASASSES
EL CAOS NO CAOS

GAIREBÉ
CADA VESPRE EL DIA CAU
CAU EL CACAU DEL CAOS LI CAU
DAMUNT LA NIT I GAIREBÉ CADA NIT L'ENDEMA TORNA A SORTIR
LA LLUM EL SOL EL DIA EL MÓN
I AMB CADA COSA AL SEU MATEIX GAIREBÉ LLOC.

FINESTRAL

FER-TE UN POEMA TRANSPARENT QUE NI ES VEGI
PERQUÈ DIRECTAMENT SE'T VEGI A TU
FINESTRA.

Als meus benvolguts visitants castellanoparlants m'excuso de no haver-me atrevit a fer una digna traducció d'aquests poemes. Em falta temps i ajuda
Amb l, afecte de sempre i bon cap de setmana!

T'HI SÉ
ENRIC CASASSES
1984 POESIA
BARCELONA 2013

diumenge, 10 de maig de 2015

OLGA XIRINACS, UN HONOR PER CATALUNYA

Eclipsi
La lluna venia, la lluna rodava

la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,Eclipsi
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.


Olga Xirinacs



Olga Xirinacs és una glòria no només per les nostres lletres, on sempre excel·leix,  sinó també en altres talents que solament ens mostra de forma discreta. Les seves pintures i dibuixos són plens de força, bon gust i originalitat, la seva poesia diu molt però ens ho diu amb música perquè Olga Xirinacs és una pianista de primer ordre i els seus versos obeeixen el ritme del seu dolç batec. Tant se val que els seus versos siguin nostàlgics o, fins i tot, tristos perquè també n'escriu d'altres plens de joia, enjogassant les paraules per fer les delícies d'infants i d'adults.
Olga Xirinacs ha escrit també novel·la, bona novel·la. A mi em va colpir de manera especial "Al meu cap una llosa", subtil història d'una família britànica al final de la segona guerra. Història d'amor recreada en la molsa divina del camp anglès, Olga ens obsequia amb un importantíssim personatge més o menys a l'ombra, la gran escriptora Virginia Woolf que cerca desesperadament resoldre els desgraciats problemes que el seu cervell pateix. Virginia sent veus, no es pot concentrar per escriure. La solució és omplir-se les butxaques de pedres i anegar-se al riu proper. Olga basteix un llibre meravellós sempre escrit en un íntim baix continuu. "Al meu cap una llosa" és un retall de vida i quan s'acaba voldries que seguís perquè l'Olga més seductora ens ha ficat dins de la família protagonista, les seves penes i els seus somriures i el soroll del bastó de Virginia caminant cap a l'aigua, marcant un ritme tràgic.

I és clar que li haurien de donar el Premi de les Lletres Catalanes. La meva veu no és poderosa però res m'impedeix pensar i deixar escrit que si aquest premi no el té ella, no l'hauria de tenir ningú. 



Homenatge dels blogaires a l'artista OLGA XIRINACS. 


Iniciativa de JÚLIA COSTA-Blogs diversos entre els quals "LA PANXA DEL BOU"