dilluns, 18 d’agost de 2014

BETTY SINATRA


Frank Sinatra i Lauren Bacall

L'any 1957 va ser l'últim de la vida de l’actor Humphrey Bogart que, sobretot, havia guanyat notorietat amb Casablanca i també fent d’hermètic i tallant detectiu a pel·lícules com ara “Tenir o no” i “El son etern”. Per desgràcia un càncer d’esòfag l’havia obligat a apartar-se temporalment del cinema, a sotmetre’s a una delicadíssima operació poc esperançadora i, finalment, a una agonia que hauria d’acabar amb ell.
Bogart, un home admirat i respectat, rebia moltes visites de gent pertanyent al seu món. Un dels visitants més habituals era aquell cantant italoamericà conegut com “La Veu” i que, com tothom haurà endevinat, era l’escardalenc i atractiu Frank Sinatra que, amb la pell arrapada als ossos i uns ulls blaus que no podien amagar la picardia, es presentava molt sovint a la casa Bogart-Bacall.
Que què passava? Doncs bé, molt aviat ambdós membres del matrimoni es varen adonar que Sinatra els visitava més aviat per fer-se seva a Lauren Bacall.
Bogart, noblement, insistia en que la seva dóna es deixés festejar pel “crooner”. Quan va arribar l’aniversari de Lauren Bacall, Sinatra li va muntar una festa amb tota mena de detalls luxosos propis del seu caràcter generós. Bacall volia rebutjar anar a la festa però Bogart li va donar els ànims suficients com perquè es mudés i es deixés caure a una celebració feta en el seu honor. Així, Bacall hi va anar, com aquell qui diu, amb el permís del seu marit. Contenta perquè Frankie li agradava molt, però, xicota seriosa, havia optat per convertir a Humphrey Bogart en el seu còmplice . Fent psicoanàlisi “amateur” pot ser que Bacall, a la qual el seu pare havia abandonat, busqués en el madur Bogart la figura de l’home que li dona permís per sortir amb un altre home i anar-hi de festa.

Bacall i Sinatra, tothom ho sabia, sortien. Òbviament ella va ser molt criticada. On s’és vist tenir el marit malalt de mort i anar a sopar, a ballar i a estimar-se amb “La Veu”. Un dia tots dos sopaven en un restaurant italià. S’hi va acostar algú amb un tovalló de paper i va demanar a Bacall que, si’s plau li signés un autògraf. Ella es va mostrar disposada però abans va escoltar el suggeriment que li feia el seu amant, “Signa amb el teu nom futur que ben aviat serà real”. I ella, sense pensar-s’ho gens va signar amb netedat “Betty Sinatra”.
Va ser l’ única vegada que va signar així perquè al cap de res, quan la premsa rosa, groga, canallesca, va publicar fotografies de la parella, Sinatra es va sentir terriblement molest i contrariat.
No va telefonar mai més a Betty. Mai no li va donar una explicació ni per escrit. Senzillament la va deixar tirada a la cuneta.

Ella, Lauren Bacall, en el seu llibre “Por mi misma” va deixar dit literalment sobre el millor cantant lleuger del món, “Se portó como una mierda”. Disculpeu l’expressió que he transcrit de l’edició castellana del llibre. Jo penso que Bacall va ser  més que prudent pel que fa a Sinatra. Se m’acudeixen venjances més subtils, cruels i teóricament secretes però...qualsevol se la juga amb aquell home menut i poderós, eternament envoltat de sicaris.

Fonts: www.posters.ws-Arxiu Ochs
            Por mi misma o By myself de Lauren Bacall
            Viquipèdia  

diumenge, 10 d’agost de 2014

DUES FRANCESES i (II) VIOLETTE

Violette Leduc


Violette Leduc neix amb totes les condicions que poden fer desgraciat un ser humà. És filla il·legítima d’un noble i una serventa i, seguint el decurs de la pel·lícula, la coneixem vivint sola a Paris en una sòrdida habitació de rellogada i guanyant-se la vida, com pot, fent contraban d’aliments els últims anys de la segona guerra.
Per acabar-ho d’arreglar Violette Leduc se sent poc atractiva i, a més a més, és lesbiana. La seva vida està feta de secrets inconfessables però un dia la nostra protagonista coneix a Simone de Beauvoir que li canvia la vida de forma substancial. Perquè Leduc escriu i ningú se n’entera fins que Beauvoir li diu que llegirà el seu manuscrit. Beauvoir reconeix de seguida el talent literari de Leduc i fa valer la seva amistat amb l’editor Gallimard perquè el llibre sigui publicat. Beauvoir la introdueix en certa societat intel·lectual i així es fa amiga de Jean Genet i de Camus entre d’altres. El llibre titulat “L’asphixie” té un èxit important i el fet l’empeny a escriure més. La seva obra cimera serà “La Bâtarde” una punyent autobiografia.
La seva vida privada és vista com la d’una dona que necessita ser estimada i busca les carícies de tendresa i de sexe sense cap profit produint-li una profunda desesperació.
Martin Provost ha dirigit molt bé aquesta pel·lícula aconseguint l’atmosfera adequada i amb excel·lents actrius com Emmanuelle Devos fent el paper de Violette i Sandrine Kiberlaine el de Simone de Beauvoir. És molt notable el difícil treball d' Emmanuelle Devos fent una composició del personatge d'una expressivitat dramàtica tan colpidora que sembla impossible que Violette Leduc fos d'altra manera. 
I fins aquí em puc explicar perquè, sense que guardi grans sorpreses, he deixat apart elements del guió que conformen la important densitat d’aquesta història de solitud i d’escriptura visceral.
Les obres de Violette Leduc no apareixen traduïdes ni en català ni en castellà però es troben, et voilà, en el mercat francès si algú hi està interessat. La pel·lícula es pot veure encara a algun cinema però apareix també al youtube.

Fins ben aviat i, una vegada més, gràcies per llegir-me.