dijous, 31 de juliol de 2014

DUES FRANCESES (I)


Artur Dupont i Agathe Bonitzer en un fotograma d'"Au bout du conte"
Amb pocs dies de diferència he vist dues pel·lícules franceses a tenir en compte. La primera, per ordre de visualització, que diuen ara, ha estat "Au bout du conte" que aquí han titulat "Un cuento francés". Es tracta d'una producció de la "factory" Jaoui-Bacri, col·laboradors tan poc prolífics com interessants. Ambdós han escrit en col·laboració una història coral de discurs aparentment fàcil i fluid darrere del qual, de ben segur, hi ha moltes hores de treball. De vegades, ho sabeu, cal molta sofisticació per assolir la naturalitat i aquest duo té les mans trencades en el desenvolupament de trames i subtrames que conformen interessants relats.
Aquest cop han bastit un guió que pren com a model diversos fets de contes populars. Tenim cites de "La Ventafocs", "La Caputxeta Vermella", "La bella dorment", i "Hansel i Gretel", per exemple. La deliciosa ficció que Jaoui-Bacri han sabut tramar, malgrat guardar cert aire màgic, no deixa de ser el que els mateixos francesos en diuen "tranche de vie", un relat coral amb protagonistes i co-protagonistes on , com en el teatre de Txekhov, cada personatge té les seves llums i ombres. Una noia de gràcil ossada i de molt jove edat s'enamora i és corresposta...però més tard descobreix que, realitat s'ha enamorat d'un altre. El primer és un bon noi, tímid i tartamut,  mentre el segon és un seductor amb ofici que li ofereix diversió fins...I no puc escriure més sense temor a fer això que ara tothom en diu "spoiler".
Si el guió és molt notable i ficciona la vida quotidiana amb sàvia mestria, la pel·lícula està dirigida amb mà segura per Agnès Jaoui que no en và té un talent innegable quan ens mostra amb tanta naturalitat el discurs de les històries que ha forjat junt a Jean-Pierre Bacri. Jaoui va treballar amb l'excel·lent Alain Resnais i la influència es nota a l'hora que s'entén que el mestre la triés per rodar "On connaït la chanson" una altra pel·lícula que proporciona una bona sessió de cinema.
La música original que ha compost per la pel·lícula Fernando Fiszbein és prou interessant però queda força diluïda entre el repertori de bellíssimes peces clàssiques que Jaoui ha escollit de manera exquisida per subratllar algunes escenes i amb l'excusa perfecta de que un dels personatges és un jove compositor i músic.
Si us agrada aquesta mena de cinema, creieu-me,  aneu a veure-la.

De la segona pel·lícula. "Violette" en parlaré en el proper post.



dimecres, 23 de juliol de 2014

PIEDAD BONETT, ELS PASSOS CALLATS

Pintura costumista colombiana - Mirarte Galería
Ahora que ya no soy más joven

Ahora que ya remonto la mitad del camino de mi vida,
yo que siempre me apené de las gentes mayores,
yo, que soy eterna pues he muerto cien veces, de tedio, de agonía,
y que alargo mis brazos al sol en las mañanas y me arrullo
en las noches y me canto canciones para espantar el miedo,
¿qué haré con esta sombra que comienza a vestirme
y a despojarme sin remordimientos?
¿Qué haré con el confuso y turbio río que no encuentra su mar,
con tanto día y tanto aniversario, con tanta juventud a las espaldas,
si aún no he nacido, si aún hoy me cabe
un mundo entero en el costado izquierdo?
¿Qué hacer ahora que ya no soy más joven
si todavía no te he conocido?



Del llibre "Círculo y ceniza"



Laberinto

Condenada a ser sombra de tu sombra,
a soñar con tu nombre en cada madrugada.
Por la ventana abierta un olor errabundo
de vida, -¿y tú en que calle?-
un temblor en la luz,
el llanto de algún niño.
Y tus ojos cerrados,
o tus ojos abiertos como dos golondrinas,
y tu mano en el agua o tu mano en tu pelo
o tu mano en el aire con su triste blandura,
-¿y en qué calle tus pasos?-
y yo en sueños atada al hilo de tus sueños,
condenada a ser sombra de tu sombra,
a soñar con tu nombre en cada madrugada.


Del llibre "Círculo y ceniza"

Quan va morir Gabriel García Márquez les seves obres a Aracataca es varen exhaurir. Un periodista desconsolat va demanar a la llibretera consell per adquirir alguna lectura que no li fes enyorar al gran escriptor. La llibretera va treure els volums de poesia de Piedad Bonett assegurant que era una mena de flor que solament creixia a Colombia.
Aquí queda doncs una mostra, només dos poemes, de l'obra meravellosa de Piedad Bonett que, no sé si ho sap o no, però escriu per a l'eternitat ja que té, en grau elevadíssim, el do d'enllaçar les paraules cantant el temps, l'amor, la mort, la vida, en melodies insòlites com íntimes oracions per no oblidar mai.
Piedad Bonett va néixer a Amalfi (Antioquia) (Colombia) l'any 1951. Ha estudiat mestria en Art, Arquitectura i Disseny a la Universitat de Colombia. Ha publicat poemaris sota títols tan suggeridors com "Tretas del débil" y "Los privilegios del olvido".
Ha rebut premis diversos sobre obra publicada. I els amants de la poesia dels sentits, en un discret silenci, li hem de seguir la pista.   

dissabte, 12 de juliol de 2014

PORGY, PORGY AND BESS, POLÈMIQUES

La novel·la Porgy va ser publicada pel seu autor Heyward l'any 1925. Era i és una novel·la d'afroamericans escrita per un blanc. Un important columnista de Charleston (Carolina del Sur) va deixar escrit que era una novel·la condescendent, de sentiment clarament blanc que seria llegida per blancs ja que no feia avançar ni un pas una literatura genuïnament negre i, per tant, sobretot destinada als blancs. D'altra banda la poca literatura que existia escrita per afroamericans era consumida per blancs.
La novel·la de Heyward està considerada molt notable per la seva versemblança i, a més a més, no se la pot comparar al corpus de literatura afroamericana que li era contemporània.
Quan "Porgy" va ser convertida pel seu mateix autor en obra de teatre, aquest va demanar un cast d'actors afroamericans. Aquest fet, tot i aixecar moltes controvèrsies, va empènyer a la comunitat afroamericana en la creació del seu propi art posat que, un altra blanc, un músic genial com George Gershwin havia creat molt belles i adequades cançons per l'obra. El llibret l'havia escrit el germà del compositor, Ira Gershwin. Abans de posar-se a la feina ambdós s'havien instal·lat temporalment a Charleston per observar els afroamericans que allí vivien.
L'obra en versió òpera va ser un èxit que, per fortuna, encara dura però aquest èxit no està lliure de discussions i baralles envers autor i compositor. Atès que "Porgy" mostrava uns personatges més a la vora dels animals domèstics que de les persones, criatures bàsiques sempre a punt de fer festa, l'escriptor afroamericà W.E.B. Dubois va suggerir amb molt bon criteri que havia arrivat el moment de tenir la necessitat de crear "sobre nosaltres...Per nosaltres...Per a nosaltres...i A la vora de nosaltres."
Com se sap "Porgy" novel·la i obra de teatre varen passar a ser "Porgy and Bess". Desgraciadament, tot i ser molt representada, el públic de Broadway i similar només donava valor a les figures dels Gershwin prescindint dels actors que mai no s'escapen de l'exigència lírica i teatral d'aquesta òpera sublim.
S'entén que intel·lectuals, escriptors, actors, músics i poetes afroamericans, malgrat veure-li el valor artístic, es mostressin molestos per aquell repertori que Heyward els hi havia regalat. A grans trets podem fer notar que Porgy és un pobre en el sentit literal de la paraula i, a més a més, té la desgràcia de ser un minusvàlid que s'ha de desplaçar arrepenjat en una crossa, en cadira de rodes o arrossegant-se amb l'ajuda d'un patí. D'altra banda, Bess és cocainòmana i, fins que Porgy no l'acull, està en mans d'un proxeneta. Altres personatges com Crown o Sportin' Life són vagos, vividors. La bondat està representada pel cor -pescadors i famílies- que poc tenen a fer per protegir-se de les baralles dels que viuen fent trampa.
Com va dir un periodista de l'època, el final és blanc.
Blanca o negra aquesta és una òpera magnífica sempre a escoltar, a re-escoltar, a veure i a reveure.

Fonts: http://courtheatre.org
Fotografia:Càràtula de cd, versió de Sir Simon Rattle
Més informació: In Fernem Land - Blog de música *****
Gran Teatre del Liceu - Barcelona
10 funcions
Del 11 al 19 de juliol, dos repartiments.

divendres, 4 de juliol de 2014

TORNAR PER CONTAR



La mestra que va a l' escola és una dona encara jove –no deu passar dels quaranta anys -. El seu pas és enèrgic  i,  encara que el camí que fa voregi un bosc de roures i més enllà s’albirin ocres masies i camps de conreu, la mestra va sempre vestida amb el que en diríem roba de ciutat.

La mestra que va a l’escola viu al poble amb el seu home que és veterinari. Ambdós comparteixen una casa de dos pisos i garatge construïda amb obra vista. No tenen fills. Una dona els hi va tres cops a la setmana a netejar i l’home d’aquesta dona s’ocupa del tros de terra de davant on hi ha fet un jardí de plantes aromàtiques i on també hi ha plantat una figuera, un arbre rosa del qual no en sé el nom i un parell de palmeres molt ufanes. Darrere de la casa l’home hi cultiva un hort on segons l’estació hi va plantant hortalisses diverses.

La mestra que va a l’escola ignora totalment la meva existència. Mai es podria imaginar que cada dia surto no només a veure-la passar sinó que la fotografio, una vegada, dues, tres i la repasso amb els prismàtics que, quan l’estiu s’acosta i ella es posa menys roba, em deixen resseguir les corbes del seu cos.

La mestra que va a l’escola s’ha casat amb un home d’estudis i si alguna vegada, estant jo amagat, els veig junts, sento una punxada llarga al cor, una punxada vella però viva com quan, més de vint anys endarrere, va néixer en mi.

La mestra que va a l’escola,  quan encara no era mestra ni devia tenir novio, va aparèixer un estiu a la festa major del meu poble. Quan va entrar a l’envelat jo ja era a la porta com si l’esperés i en veure-la vaig pensar que sí que l’havia esperat tota la vida i que, malgrat jo fos un pagerol poc agraciat, sabria com fer-me-la meva dient-li paraules dolces, paraules que mai ningú li havia dit. M’hi vaig acostar sense vergonya –d’això sí que no en tenia-  li vaig somriure i la vaig convidar a ballar. Les seves amigues varen somriure però ella...ella va fer una riallada cruel i em va dir però tu que t’has cregut si fas més por que goig! Fas fàstic!!!. Com un autòmat, i per sempre, em vaig apartar de la seva vora.

La mestra que va a l’escola ni es deu recordar del pobre noi que tan cruelment va rebutjar. Però el noi la mira cada dia. Dissabtes, diumenges i dies de festa d’amagat. El noi té carpetes i carpetes de les fotografies que cada dia li ha anat fent. I també té enterrats en lloc secret diferents models de ganivets per a poder triar el dia que, finalment,  s’atipi de tan silenci, de tanta solitud.

La mestra que va a l’escola ja no hi anirà més i mentre la gent i els diaris en parlin jo hauré volat lliure del meu rancor. El meu últim record serà una taca vermella degotant, degotant...

Glòria Abras Pou