La mestra que va a l’escola viu al poble amb el seu home que és veterinari.
Ambdós comparteixen una casa de dos pisos i garatge construïda amb obra vista.
No tenen fills. Una dona els hi va tres cops a la setmana a netejar i l’home
d’aquesta dona s’ocupa del tros de terra de davant on hi ha fet un jardí de
plantes aromàtiques i on també hi ha plantat una figuera, un arbre rosa del
qual no en sé el nom i un parell de palmeres molt ufanes. Darrere de la casa
l’home hi cultiva un hort on segons l’estació hi va plantant hortalisses
diverses.
La mestra que va a l’escola ignora totalment la meva existència. Mai es
podria imaginar que cada dia surto no només a veure-la passar sinó que la
fotografio, una vegada, dues, tres i la repasso amb els prismàtics que, quan
l’estiu s’acosta i ella es posa menys roba, em deixen resseguir les corbes del
seu cos.
La mestra que va a l’escola s’ha casat amb un home d’estudis i si alguna
vegada, estant jo amagat, els veig junts, sento una punxada llarga al cor, una
punxada vella però viva com quan, més de vint anys endarrere, va néixer en mi.
La mestra que va a l’escola, quan
encara no era mestra ni devia tenir novio, va aparèixer un estiu a la festa
major del meu poble. Quan va entrar a l’envelat jo ja era a la porta com si
l’esperés i en veure-la vaig pensar que sí que l’havia esperat tota la vida i
que, malgrat jo fos un pagerol poc agraciat, sabria com fer-me-la meva dient-li
paraules dolces, paraules que mai ningú li havia dit. M’hi vaig acostar sense
vergonya –d’això sí que no en tenia- li
vaig somriure i la vaig convidar a ballar. Les seves amigues varen somriure
però ella...ella va fer una riallada cruel i em va dir però tu que t’has cregut
si fas més por que goig! Fas fàstic!!!. Com un autòmat, i per sempre, em vaig apartar
de la seva vora.
La mestra que va a l’escola ni es deu recordar del pobre noi que tan
cruelment va rebutjar. Però el noi la mira cada dia. Dissabtes, diumenges i
dies de festa d’amagat. El noi té carpetes i carpetes de les fotografies que
cada dia li ha anat fent. I també té enterrats en lloc secret diferents models
de ganivets per a poder triar el dia que, finalment, s’atipi de tan silenci, de tanta solitud.
La mestra que va a l’escola ja no hi anirà més i mentre la gent i els
diaris en parlin jo hauré volat lliure del meu rancor. El meu últim record serà
una taca vermella degotant, degotant...
Glòria Abras Pou
Felicitats Gloria, és fantàstic!!
ResponEliminaJa en tenia ganes de tornar-te a llegir. Has fet els deures!
Ramon
Gràcies, Ramon.
ResponEliminaEns veurem aviat.
Glòria
por fín has vuelto, Gloria, y con un buen regalo¡
ResponEliminaun abrazo, pilar
Ya era hora Pilar. A ver cuánto podre durar.
ResponEliminaGracias y besos.
Sorpresa molt agradable el veure't altre cop animada a escriure i molt maco el que has escrit.
ResponEliminaFede
Mil gràcies, Fede.
ResponEliminaUna abraçada!
Siento perderme una buena parte de la comprensión del cuento. En cualquier caso es todo un gusto volver a leerte.
ResponEliminaUn abrazo,
AG