divendres, 4 de juliol del 2014

TORNAR PER CONTAR



La mestra que va a l' escola és una dona encara jove –no deu passar dels quaranta anys -. El seu pas és enèrgic  i,  encara que el camí que fa voregi un bosc de roures i més enllà s’albirin ocres masies i camps de conreu, la mestra va sempre vestida amb el que en diríem roba de ciutat.

La mestra que va a l’escola viu al poble amb el seu home que és veterinari. Ambdós comparteixen una casa de dos pisos i garatge construïda amb obra vista. No tenen fills. Una dona els hi va tres cops a la setmana a netejar i l’home d’aquesta dona s’ocupa del tros de terra de davant on hi ha fet un jardí de plantes aromàtiques i on també hi ha plantat una figuera, un arbre rosa del qual no en sé el nom i un parell de palmeres molt ufanes. Darrere de la casa l’home hi cultiva un hort on segons l’estació hi va plantant hortalisses diverses.

La mestra que va a l’escola ignora totalment la meva existència. Mai es podria imaginar que cada dia surto no només a veure-la passar sinó que la fotografio, una vegada, dues, tres i la repasso amb els prismàtics que, quan l’estiu s’acosta i ella es posa menys roba, em deixen resseguir les corbes del seu cos.

La mestra que va a l’escola s’ha casat amb un home d’estudis i si alguna vegada, estant jo amagat, els veig junts, sento una punxada llarga al cor, una punxada vella però viva com quan, més de vint anys endarrere, va néixer en mi.

La mestra que va a l’escola,  quan encara no era mestra ni devia tenir novio, va aparèixer un estiu a la festa major del meu poble. Quan va entrar a l’envelat jo ja era a la porta com si l’esperés i en veure-la vaig pensar que sí que l’havia esperat tota la vida i que, malgrat jo fos un pagerol poc agraciat, sabria com fer-me-la meva dient-li paraules dolces, paraules que mai ningú li havia dit. M’hi vaig acostar sense vergonya –d’això sí que no en tenia-  li vaig somriure i la vaig convidar a ballar. Les seves amigues varen somriure però ella...ella va fer una riallada cruel i em va dir però tu que t’has cregut si fas més por que goig! Fas fàstic!!!. Com un autòmat, i per sempre, em vaig apartar de la seva vora.

La mestra que va a l’escola ni es deu recordar del pobre noi que tan cruelment va rebutjar. Però el noi la mira cada dia. Dissabtes, diumenges i dies de festa d’amagat. El noi té carpetes i carpetes de les fotografies que cada dia li ha anat fent. I també té enterrats en lloc secret diferents models de ganivets per a poder triar el dia que, finalment,  s’atipi de tan silenci, de tanta solitud.

La mestra que va a l’escola ja no hi anirà més i mentre la gent i els diaris en parlin jo hauré volat lliure del meu rancor. El meu últim record serà una taca vermella degotant, degotant...

Glòria Abras Pou

7 comentaris:

  1. Felicitats Gloria, és fantàstic!!
    Ja en tenia ganes de tornar-te a llegir. Has fet els deures!

    Ramon

    ResponElimina
  2. Gràcies, Ramon.
    Ens veurem aviat.

    Glòria

    ResponElimina
  3. por fín has vuelto, Gloria, y con un buen regalo¡

    un abrazo, pilar

    ResponElimina
  4. Ya era hora Pilar. A ver cuánto podre durar.
    Gracias y besos.

    ResponElimina
  5. Sorpresa molt agradable el veure't altre cop animada a escriure i molt maco el que has escrit.

    Fede

    ResponElimina
  6. Siento perderme una buena parte de la comprensión del cuento. En cualquier caso es todo un gusto volver a leerte.
    Un abrazo,

    AG

    ResponElimina