dissabte, 21 de desembre de 2013

WAGNER, TANN, VENUS...I NADAL


Video Onegin 65



La història que Wagner ens explica hauria pogut ser ben diferent.

Com ara així:



El cèlebre cantant Tann Häuser fa temps que ha abandonat la seva bondadosíssima muller i ha caigut a les mans d’una dona tan bella com malvada. La dona,  en qüestió,  porta Venus per nom i té a Tann seduït des de fa molt de temps. Però un dia, Tann que sempre ha estat molt religiós, albira que s’acosten les festes de Nadal i, en especial, la nit que commemora el naixement de Jesucrist que ell ha celebrat sempre a casa seva amb Isabel la seva muller i els seus fills. Tot i que Venus l’ha induït a fer abús de la droga i l’alcohol Tann amb la memòria tèrbola recorda les darreres festes passades a la seva terra de la qual sent una intensa nostàlgia.

I decideix marxar. Ja ha fet la maleta i per més que la bellíssima Venus li canti de forma altament suplicant, profundament eròtica, que es quedi amb ella al Venusberg, Tann Häuser aconsegueix vèncer qualsevol temptació, fet que ja és difícil atès el cant indescriptible que la pèrfida Venus li dedica.

En un moment donat, Tann pronuncia el nom de Maria la Verge i de sobte el Venusberg i els seus habitants amb Venus al davant s’enfonsen. Mentre, Tann es troba tot sol a la vall de Hörserlberg amb el castell de Wartburg al fons i enlaire dominant les possessions del comte Hermann landgrave de Turíngia.

Finalment Tann veu amb claredat que passarà el dia de Nadal amb la família i tornarà a cantar per a tots aquells que, quasi durant un any, l’han reclamat constantment. 

   
Castell de Wartburg - Eisenach
 Bicentenari de Richard W. Wagner, 1813-2013

TINGUEU TOTS UN MOLT FELIÇ NADAL!


Fotografia Wikipedia.

dilluns, 9 de desembre de 2013

NIT I DIA




Hotel a rue Rosiers-Le Marais-París

NIT I DIA

Ell va telefonar a les onze de la nit quan ella ja estava endormiscada i dolçament espessa entre llençols. Feia tants dies que no et sentia –va dir-li ell- que estava, fins i tot,  espantat. Tenia por que no t’hagués passat alguna cosa. I ella el va tranquil·litzar dient-li que no, que tot anava bé com sempre i que estava contenta de sentir-lo. Aquí va ser on ell va començar a oferir uns dies a París. Havien estat parella durant quasi quinze anys però ja n’havien passat deu des que s’havien separat i ell assegurava que cap dona l’havia entès com ella, que recordés els diversos viatges que, anys endarrere,  havien fet per Europa i que París els hi havia agradat especialment, la coneixien tan bé com coneixien Barcelona, tornarien a visitar racons escollits, restaurants predilectes i anirien a l’hotel de sempre, un de petit i familiar que s’amagava en una cantonada d’un carrer del Marais...I ella va respondre que sí, que li diria alguna cosa però que pensava que sí,  i li va demanar,  educadament,  que la deixés dormir, que l’endemà el telefonaria ella i en tornarien  a parlar.

I l’endemà, a mig matí, ella va recordar de cop l’última nit quasi enterrada entre plecs de memòria i va burxar-se el pensament amb força per esbrinar què s’havien pogut dir, què li havia dit ell, què li havia dit ella i va saltar damunt del mòbil i de seguida el va sentir, content i a l’espera de concretar l’escapada prevista,  però no –va dir ella- no vull venir a París. No.  Ahir nit estava sota els efectes d’un somnífer i tenia la voluntat quasi anul·lada. No, no tornarien a visitar els racons que tan bé coneixien ni anirien a cap restaurant del seu record ni molt menys a cap hotel per molt que fos aquell petit i acollidor que hi havia en una cantonada d’un carrer del Marais. Que el perdonés. Que no tenia cap sentit tornar a sortir junts ni que fos solament per fer una escapada. Li va semblar sentir com ell es desinflava i deixava anar un sospir de decepció i de pena. I ella li va demanar, educadament, que la deixés seguir treballant, que tenia clients que l’esperaven  feia ja una estoneta. I, suaument, va penjar per tornar, tranquil·la, als seus papers.

diumenge, 1 de desembre de 2013

VERDI



Villa Verdi - Le Roncole
Què podria dir jo de Giuseppe Verdi que ja no s’hagi dit i molt ben dit?. Potser estaria bé recordar que el gran compositor italià va irrompre en la meva vida fa molts anys a través de la ràdio i, amb precisió, de les retransmissions que l’emissora Radio Nacional de España en Barcelona feia de totes les òperes que presentava el Gran Teatre del Liceu en un programa conduit per Joan Lluch, en aquells temps i per imperatius d’estat, Juan Lluch. Com que les esmentades retransmissions, que per mi eren sumptuoses, coincidien amb el curs escolar,  o bé em tocava repassar lliçons o bé anar a dormir. Ambdues opcions excloïen la música, és evident. Però algun cop vaig ser a temps d’escoltar una obertura que, a les meves ingènues orelles, sonava molt brillant i prometia un desenvolupament de la funció irresistiblement atractiu. Sé que en els entreactes,  Joan Lluch entrevistava als intèrprets i, en el seu equip. Hi havia excel·lents col·laboradors que donaven la seva opinió del què havien escoltat.

Pocs noms de compositors vaig retenir en aquella època. Recordo l’obertura d’una Carmen que em va entusiasmar i vaig saber que el seu autor es deia Georges Bizet però, sobretot, em vaig quedar amb Verdi perquè el meu pare ja me n’havia parlat i, tot i que la falta de temps i la distància de Girona,  on vivíem, a Barcelona li havia impedit alimentar la seva més que notable melomania, s’emocionava amb fragments de La Traviata i em cridava perquè em fixés en segons quins passatges sublimment inspirats. Amb un inici tan senzill com inoblidable –d’altres no ho considerarien ni un inici- vaig emmagatzemar les poques dades que tenia sobre un geni com Verdi. Ja em faria gran, ja! Ja em venjaria del sacrifici imprescindible d’acudir a escola i escoltar els professors mentre el cervell m’anava creant un pòsit d’inquietuds que encara no he perdut i que espero que em duri tant com sigui possible.

I, efectivament, em vaig fer gran i vaig entrar en el gran músic que aquest any commemora el bicentenari del seu beneit naixement. Moltes vegades he fantasiejat amb veure a Verdi pel carrer, en un racó concret de Badalona. Porta una capa negra llarga gairebé fins els peus i amb un ribet de plata i va amb el barret que l’ha fet popular en el retrat que li va dedicar Giovanni Boldini. En el moment que passa, jo m’ajupo i beso un cantó de la seva capa. Mai he sabut com es mostra el gran músic davant la meva reacció. Digueu-me boja però els somnis causen plaer i són inexpropiables.

De la bellíssima òpera Les vespres sicilianes, un ària per escoltar, escoltar un cop més i, si es vol, tornar-hi

Video de Herur22.