dissabte, 21 de setembre de 2013

EL TEU NOM ÉS HOBOKEN


Frank Sinatra-Fotografia d'Herman Leonard, 1956
Sobrevolem Hoboken separat de Manhattan per el Hudson. Però jo faig atenció a Hoboken, una ciutat de poc més de cinquanta mil habitants, important sobretot pel seu port al costat mateix del de Nova York i, pertanyent la ciutat, a l’àrea metropolitana de la vistosa capital d’occident.

Fa bon dia i encara que veig les coses a mitges a causa de la llunyania i la velocitat de l’avió que ens transporta, tanco els ulls perquè el meu Hoboken es deu assemblar poc, avui en dia, al de 1916 quan abans de mig desembre Frank Sinatra hi va néixer. És preferible recrear la imatge de Hoboken que guarda la meva imaginació, un lloc dur on l’ambient portuari va del gris fins al negre i desprèn bafarades de peix, de greix i qui sap de què més.

Allà, a Hoboken i sent un noiet encara no adolescent, Frank Sinatra va començar a delectar als amics entonant els èxits de Bing Crosby. Aquells seus ulls tan blaus varen saber tan aviat com les seves orelles que cantava per passar a la història. Era el moment de començar a viure-la intensament, la història,  i recordar per sempre que quan tenia disset anys havia estat un bon any.

Aterrem i obro els ulls amb el somriure de qui ha recreat un bon record que no pensa explicar.

Fins aviat!  

Video de Chrissie64

diumenge, 15 de setembre de 2013

OJOS VERDES, AHIR AL CAURE LA TARDA

man-green-eyes - favim com


Curiós. Mentre el dia 11 Catalunya celebrava la seva festa i mostrava a mig món la via per la llibertat, dos dies més tard, el dia 14 em tocava assistir a un notable recital de copla també dita canción espanyola. I és que no hem d’oblidar que a Catalunya hi ha milers de famílies d’altres orígens peninsulars, però la immensa majoria és andalusa. A Catalunya els andalusos celebren lliurement, com ha de ser, les seves processons de Setmana Santa així com una Feria de Abril molt visitada. Ahir centenars d’andalusos varen omplir de gom a gom l’Auditori de Música de Barcelona per gaudir del espectacle Azabache resolt amb un autèntic luxe de mitjans. Seria fàcil ser crític com ara recordant que l’orquestra era una mica pobre, els arranjaments poc encertats i els focus massa cridaners però què és això quan, als amants de la copla, sabem que vàrem veure una funció de primer ordre.

El repertori de coples va estar molt ben triat i els intèrprets posaven a la gent dempeus. Des de Pastora Soler i la seva veu tel·lúrica passant per Diana Navarro tan refinada i capaç de cantar mig minut sense agafar ni mica d’aire fins a acabar amb Manuel Lombo, cantaor de veu escassa però agraïda al micròfon i deixant en un merescut punt i apart a Pasión Vega, una artista complerta que renova la manera de dir amb un fraseig i uns silencis difícils de millorar.

Com era d’esperar vàrem poder escoltar moltes coples escrites pel gran poeta sevillà Rafael de León (1908-1982). El que ahir em va portar a l’Auditori va ser el desig de fer-los un homenatge als meus pares, contemporanis de grans artistes de la copla com Doña Concha Piquer i Miguel de Molina entre molts d’altres i, també gaudir dels poemes cantats que amb tanta inspiració va compondre Rafael de León.

Rafael de León, fill i hereu d’aristòcrates, malgrat haver fet estudis de dret no es va dedicar mai a altra cosa que no fos poesia diferenciant ben clarament la que estava destinada per a lletres de coples i la que estava feta purament per llegir. La guerra el va trobar a Barcelona on va ser empresonat per falangista i acabat el llarg i sanguinari conflicte, va retornar a les seves tabernes de baixa estofa dilapidant la seva fortuna immensa de terratinent andalús. Aquesta afecció a la bohèmia i la seva condició d’homosexual el varen fer, al principi, molt mal mirat per Franco i els seus acòlits.

Quan Rafael de León escriu la seva cèlebre “Ojos Verdes” és prohibida pel regim ja que si la canta una dona, és una prostituta i si ho fa un home és un homosexual. A Miguel de Molina, gran figura de l’època, li hauria encantat interpretar-la però la mítica Concha Piquer també aspirava a fer-ho,  així que va accedir a pagar la multa corresponent i ella la va estrenar amb la seva veu inconfusible i la seva indescriptible capacitat de dir.

Rafael de León pertany per dret propi a la magnífica Generación del 27 que concentra un ramell de grans poetes espanyols tanmateix mai se l’ha inclòs i ha passat a la història amb lletre petita i borrosa només com un lletrista de cançons. Molt influït per Lorca, Rafael de León lletrista i poeta, no s’ha d’amagar per ningú. Que la història doncs li faci justícia.

Video de Diego Freire
Pasión Vega-Ojos Verdes-Rafael de León

diumenge, 8 de setembre de 2013

CARMEN DELL'OREFICE, LA MÉS VELLA.



Carmen Dell'Orefice. Primera portada per VOGUE
Era una noia esprimatxada a causa de la mala nutrició. La seva mare, ballarina frustrada, cosia de sol a sol per poder-la enviar a classes de ballet i construir-li un futur. Només tenia 13 anys i es deia Carmen Dell’Orefice. El pare, un músic italoamericà les havia deixat i ella i la mare d’origen hongarès malvivien en un racó de Nova York.

Però un dia, dalt de l’autobús que la duia a ballet, Carmen es va sentir observada per una dama molt interessant. Quan va anar per baixar, la senyora li va posar un paper a la mà amb un telèfon anotat. “No deixis de trucar-me” li va dir. Carmen va deixar passar uns dies però al final ho va fer. La dama va resultar ser l’esposa d’un important fotògraf de models. Va ser així com, a l’edat de 13 anys, la nena Carmen Dell’Orefice va començar a fer proves de fotogènia que, ben aviat varen fructificar. A 15 anys Carmen va signar el seu primer contacte amb VOGUE a 7,50 dòlars l’hora. De seguida es va convertir en la model predilecta del gran fotògraf Erwin Blumenfeld.

Tant Carmen com la seva mare, malgrat el cop de sort, seguien sent pobres però ambdues cosien molt bé i  aquesta activitat les ajudava a incrementar les setmanades.

A 16 anys, Carmen Dell’Orefice va ser portada de VOGUE, cobrava de 10 a 25 dòlars per hora i posava per grans artistes de la càmera com l’esmentat Blumenfeld, Richard Avedon i Cecil Beaton entre d’altres. Cal anotar també que, durant un temps, va ser una de les muses de Salvador Dalí.

Però va arribar un moment que el seu aspecte no agradava. S’imposava el tipus “pin-up” de noia més arrodonida. D’altra banda, Carmen que tenia vint anys, no havia fet el corresponent salt a la pubertat. Sota guia de metges Carmen es va sotmetre a una necessària medicació així com a una alimentació correcte. En poc temps el seu cos va anar prenent les formes desitjades i es va convertir en model de llenceria de la famosa casa Ford.

Carmen es va casar tres cops i va tenir una sola filla, Laura. La seva última parella coneguda va ser l’inversor Madoff que se li va gastar el que tenia i el que no tenia. Era el segon cop que un agent li perdia els estalvis. La primera vegada havia hagut de subhastar a Sotheby’s la seva magnífica col·lecció de fotografies. I ara a quasi vuitanta anys li tocaria tornar a desfilar.



La universitat de Londres la va anomenar Doctora Honoris Causa per la seva contribució al món de la moda.

No cal que la descrigui si és una papallona i una abella reina i una senyora vella de cabellera platejada i...sempre, sempre,  una preciosa criatura.   

Fotografies: VOGUE, HARPER'S BAZAAR, VANITY FAIR i d'altres.
ÀLBUM

Carmen Dell'Orefice a 13 anys per VOGUE

Fotografia recent. Sense datar.


Carmen Dell'Orefice desfilant l'any 2008

Fotografia d'abans de 1940 cedida per Carmen Dell'Orefice

diumenge, 1 de setembre de 2013

INSTANTS VIENESOS



El petó-Gustav Klimt
Ahir tenia pensat un post força sorprenent. A última hora i després d’intentar-ho diverses vegades, el sistema,  el meus amables interlocutors de google-mozilla firefox em varen enviar una nota explicativa per si mateixa. Havia de donar un codi a google i així la gran companyia podria detectar la mena d’error que patia el sistema i,  arreglar-l’ho per sempre.

Amics, ja era molt tard i vaig lluitar perquè l'esmentat sistema em deixés publicar el post. I vaig entrar en un somni:



El meu germà petit dormia i es bellugava dolçament dins la seva cabassa blau cel brodada de cireres, però de cop i volta, el devia molestar el silenci perquè va començar a cantussejar amb energia autoritària com si ens donés a entendre que el seu cant només era el senyal del que nosaltres havíem de fer-li escoltar.


Vaig triar un preciosa cançó extreta del cançoners que tenia la nostra àvia sobre el tema. L’avi l’havia interpretat moltes vegades al piano i tots anàvem fent el seguiment però, jo, ara, ja em sentia més gran, sentia que m’anava apartant subtilment de les  paraules de l’avia i dels gestos de la mare. Vaig marxar a París al cap de poc. Volia ser estilista i dissenyar els vestits més bonics per les dones més belles. 
La cançó era una melodia descarada però l'havíem corejat sense cap mala fe. Cap de nosaltres era la Giuditta. I El Petó de Klimt ens encantava però la mare deia finament, que era fullaraca. 

Con totes les coses, em va costar molt però vaig assolir l’èxit com a couturier.

Klimt i la Juditha desperten la meva sang vienesa. Si això em fes falta.

Blog netrebkofan
Meine Lippen, sie küssen so heis-opereta Giuditta-Franz Lehar